Davant aquesta tendència de privatització creixent, precarització de les condicions laborals i empitjorament de la qualitat de provisió dels serveis públics, hi ha dues vies d’actuació: la remunicipalització (amb gestió directa a través dels ajuntaments) o seguir la via d’externalitzacions (a través d’empreses o cooperatives). Tanmateix, darrerament, s’està donant veu a una via que considerem una contradicció en si mateixa: la remunicipalització cooperativa. Aquesta opció, aplicable als serveis de neteja de l’Ajuntament de Madrid, defensa l’assignació d’aquest servei públic a una cooperativa com una manera de democratitzar la gestió i avançar cap a un nou paradigma de transparència i participació ciutadana.
Per a nosaltres, aquesta via, a part de semànticament antitètica, amaga contradiccions greus i continua la tendència externalitzadora. Tot seguit, exposem alguns arguments per debatre la remunicipalització cooperativa, oposada a la remunicipalització per gestió directa. Entenem que la gestió directa és aquella que es du a terme quan és l’ajuntament qui presta el servei directament; quan ha de proveir-se de personal per prestar-lo; quan el defineix, en gestiona el control i el sotmet al dret públic; quan hi pot fer participar la ciutadania, i, finalment, quan el pot oferir de manera universal.
La municipalització, un model més garantista
Darrerament, es proposa l’ús de clàusules socials en les licitacions com a eina per limitar –no pas eliminar– les desigualtats i la precarietat entre treballadores. Més enllà de si aquestes clàusules són possibles o legals, al nostre entendre, no garanteixen l’èxit perquè la seva aplicació és fàcilment eludible en les condicions dels plecs i els concursos públics. A més, tampoc són definitives, ja que el proper govern que adjudiqui la licitació podrà canviar els criteris d’adjudicació molt fàcilment per adaptar-los al seu model ideològic. Cal una transformació jurídica i estatutària de fons, que fixi les condicions de manera estable, en lloc de la superficialitat de les mesures vinculades a un o altre color polític.
Així mateix, l’externalització a cooperatives gira l’esquena als drets laborals i els plantejaments de classe. En primer lloc, continua dividint i afeblint el col·lectiu laboral de l’empresa matriu. En segon lloc, manté els paràmetres bàsics neoliberals: continua vinculant l’execució dels serveis públics al mercat i a l’empresa. En tercer lloc, traeix les lluites i les resistències de les treballadores públiques més combatives i del sindicalisme de classe davant les polítiques privatitzadores, per no dir que exposa al risc que es produeixi una ruptura entre els moviments socials i les plataformes de defensa dels serveis públics i les mateixes treballadores públiques.
En termes pràctics, l’adscripció ineludible del personal dels ajuntaments a l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EPEB) suposa acollir-se al model més garantista de regulació laboral, per sobre de les reformes laborals i –evidentment– de les opaques externalitzacions actuals. A més, a nivell fiscal, en la gestió directa, el control de les despeses és previ, exhaustiu i elimina la màniga ampla a l’hora de gastar de manera discrecional. Així mateix, els serveis s’han de regir per la llei de contractes públics, incidint en la igualtat i l’objectivitat a l’hora de contractar.
En clau feminista, la gestió directa dels serveis públics és molt més permeable a la intervenció que la provisió per part d’entitats privades. Els plans d’igualtat i els protocols contra l’assetjament són molt més exhaustius i transformadors quan es discuteixen en grans col·lectius i són matèria de l’agenda mediàtica política. Igualment, la gestió directa de serveis públics permet la implementació de mesures d’acció positiva de gènere o l’aplicació de criteris ecologistes i de proximitat, que sovint queden com a mer incentiu en les externalitzacions.
Els riscos de tots els models
Però no tot són flors i violes a l’administració pública. Reconeixem una gestió sovint opaca i autoritària. És evident que els interessos de les persones usuàries –en especial els de les classes populars– no hi són prou presents, que els serveis públics no són prou sensibles a les necessitats socials dels grups subalterns. Però qüestionem que la mediació d’una entitat privada –cooperativa o no– pugui resoldre aquests reptes. És a dir, no considerem aquestes mancances com quelcom essencial de la gestió directa d’allò públic, sinó que les interpretem com a mancances pròpies d’un model neoliberal que s’ha orientat al seu desmantellament i ha desatès els reptes interns.
Ens preguntem si el cooperativisme no corre el mateix risc de caure als paranys del capital i esdevenir una nova via de participació individualitzada i competitiva al mercat, especialment després de la llei de cooperatives, àmpliament criticada pel cooperativisme combatiu. Des de l’any 2015, la Generalitat ha establert un nou marc que força les cooperatives a assimilar-se a les societats anònimes i les societats limitades, les dota d’unes condicions que anul·len els seus valors d’arrelament comunitari i, en definitiva, dificulta el desenvolupament dels seus valors transformadors i de base.
Estirant d’aquest fil de la transformació, sota el nostre punt de vista, l’estratègia de remunicipalització cooperativa no planteja un enfrontament amb el model vigent, sinó que proposa una mesura adaptativa a les possibilitats immediates. És a dir, no s’enfronta a la tendència neoliberal d’externalitzar i privatitzar, sinó que tracta d’aprofitar la situació per justificar l’adjudicació d’un nínxol de mercat. No es fuig de les presons d’allò possible i, per tant, es perd l’oportunitat que, en la millora de condicions laborals i l’impuls de les lluites laborals, hi hagi un embat contundent contra l’actual estratègia del sistema. La proposta no persegueix una superació de la propietat privada i dels processos d’explotació –i autoexplotació– i no està orientada a una distribució universal. Ara que podem llegir les vergonyes i injustícies al capitalisme, és el moment de proposar alternatives rupturistes i transformadores d’arrel.
En conclusió, pel clima general de debat i les iniciatives dels autoanomenats governs del canvi, pensem que hem d’allunyar el cooperativisme que vol ser rupturista de l’omissió de les lluites i els col·lectius laborals, de la idealització moral, de la trivialització i de la despolitització. La proposta de remunicipalització cooperativa substitueix la lluita laboral per l’emprenedoria social, substitueix el treball i el sindicat combatiu per una empresa i una relació de propietat amb bones intencions. Per tant, proposem la gestió directa dels serveis públics com l’única via que els separa clarament de les pressions del mercat i del parany clientelista.
*Blai Martí i Jep Ramoneda són membres de Municipalitzem Barcelona, plataforma per l’ocupació pública
