A l'any 2013 vaig assistir a un dinar per agrair a una persona la seua tasca durant gairebé dinou anys al front d'una de les més prestigioses entitats de València. A aquell dinar van coincidir a la taula, on jo estava, tots els exdirectors de l'Escola T.S. d'Enginyers de Telecomunicació de València. Jo els coneixia a tots per una o una altra raó. Un company de carrera, un director de beca, un president del tribunal de la meua lectura de TFC, ex professors i altres vivències.
A tots ells (no hi havia cap dona) els vaig fer una pregunta: ¿No creieu que estem carregant-nos la societat amb tota la tecnologia que hem descobert fins ara?
La resposta va ser clara: No.
Segons aquests senyors, eminències a nivell estatal (i fins i tot europeu i mundial), la tecnologia, la seua velocitat, no està fent-nos cap mal.
Sóc enginyer des de l'any 1994, Teleco, per l'UPV. El meu mòbil és un ladrillo. No tinc cap smartphone. No en vull. Tampoc tinc cap connexió d'Internet a casa, només el meu ordinador amb un editor de text i un lector de música. Visc molt tranquil.
La nostra societat està fent una horrible tria: smartphone a la mà
Els smartphones són un invent dels enginyers de telecomunicació, dels Telecos com jo. Que són ben orgullosos del que estan fent.
Cada dia, quan marxe a casa en el cotxe des del treball, o quan vaig al treball des de casa (és igual), veig a la major part de persones enganxades al seu company trist. No el deixen ni per a conduir. Sempre a la mà, a la butxaca, al braç, o a qualsevol altre lloc accessible per ser despenjat. Ara més bé, atés. Abans els telèfons es despenjaven. Molta gent no sap que és això.
Jo vaig conèixer l'època sense companys tristos. Vaig tindre aqueixa sort. I no vull perdre aqueixa sort.
Ahir vaig comprar un lot de pinso per internet. Quan va arribar el repartidor a casa em vaig quedar bocabadat. Portava dos companys. U a la mà i un altre al cor. Tremolant, i sota una trobada molt amable, em va dir que signara la recepció de la comanda al seu smartphone (ara són així de moderns). Va a estar a punt de plorar. Jo el mirava un poc anguniat. Els meus dos gossos eren a la porta, mirant-lo. Ell també els mirava. Em va dir que acabava d'assabentar-se que a la seua gossa l'havien atropellada.
Quan arribe a casa tinc la meua família (dona i filla) i 6 més companys alegres, són els dos meus gossos i les quatre meues gates. Blas, For. Bienvenida, Sol, Tatu i Irna.
La tecnologia pot fer meravelles, sens dubte. Però mai serà alegre. Els animals, amics, pot ser que mai facen meravelles, però sempre seran alegres. Un smartphone no riu, no té sentiments, no tremola, no pateix. És una cosa. Els animals riuen, tenen sentiments, tremolen, pateixen. No són coses.
Jo vull un món on els meus companys i companyes siguen alegres. No tristos. I per això lluitaré sempre, per la llibertat i l'alegria. Des d'on siga. Sobre qualsevol vida. Siga humana o no humana.
La xacra de l'esclavisme tecnològic, la dependència a la connectivitat fàtua, i els smartphones a la mà, pot ser que tinguen una fàcil solució. Ser més humans. Estimar més els animals. Tindre'ls en compte.
La defensa pels drets dels animals també inclou a l'humà, com he dit en diverses ocasions. Per això no ha d'estranyar aquesta denúncia. La tecnologia no pot vèncer les nostres voluntats. Si no, anem malament.
Estem vivint un altre tipus d'esclavatge, uns altres tipus d'esclavatges. I el pitjor d'aquests, sens dubte és el company trist. Perquè som nosaltres mateixos els que ens ho fem. Ens autoesclavitzem. Ens autolesionem. I sí, sé que tothom diu que són imprescindibles, que el Whas és part de la seua vida. Sé tot això i molt més. Però...
La llibertat, la tranquil·litat, és per damunt de tot. Jo sé que és així. Jo vaig viure sense això. Visc sense això. Per tant, no pot la resta de gent fer el mateix?
Sí, sé que sóc un boig, un retardat, un contracorrent. Un antic. Però...
Visc tranquil. Amb Blas, For. Bienvenida, Sol, Tatu, Irna. I la meua família.
També sent vegetarià, sense menjar animals.
Així que em fa molt de pena aquesta situació. No la desitge per a ningú o ninguna. Em sembla molt trist.
Perquè totes les dependències són dolentes. Aquesta fatal, la del company trist.
Manuel Sáez.
