Ja sé que és el de menys i que, òbviament, la Història no en parlarà. Però costa d'entendre l'estratègia de defensa dels acusats pel 9N, basada en fer creure al tribunal que el Govern va seguir les instruccions del Tribunal Constitucional i que tot plegat només és una confusió basada en la manca de concreció de les comunicacions que els arribaven de Madrid. Si la tesi és aquesta, no es tracta d'un judici polític. I si és un judici polític, la tesi no pot ser aquesta.
D'altra banda, tots els acusats i els seu entorn polític i intel·lectual consideren que la sentència està precuinada, en línia amb la portada de La Razón que anuncia una condemna per unanimitat. Si això és així, encara és més difícil esbrinar per què els acusats i les seves defenses s'entesten a semblar treballadors públics amb instruccions difuses i no pas els dirigents polítics d'un país que vol emancipar-se davant dels ulls del món.
Insisteixo: És una paradoxa menor dins d'un procés que tant l'Estat com el carrer han convertit en el primer fotograma d'un xoc de legitimitats que es precipita per moments. Però, calia?
