Ben bé fins a la segona meitat dels anys noranta, el mercat del marxandatge independentista estava pràcticament reduït als mocadors negres amb l'estelada serigrafiada que l'MDT va popularitzar, a tota mena d'adhesius, alguns pins i xapes i a uns pocs models de samarreta que lluïen lemes contundents i il·lustracions més aviat poc elaborades. Va ser a partir de la segona meitat d'aquella dècada que algunes iniciatives valentes dins del moviment independentista van resoldre l'assumpte amb dissenys innovadors i atractius, alguns dels quals han arribat, renovats, fins als nostres dies.
Aquell panorama de productes que es podia trobar bàsicament en dates marcades com la Diada de l'11 de Setembre o la de Sant Jordi, tenia un públic petit però fidel, equivalent al múscul independentista del moment i que valorava aquell material com una eina més de combat i de propaganda. Tot plegat però, va canviar de la nit al dia amb la irrupció del procés que, com a dany col·lateral, va comportar l'aparició d'empreses que des de llavors s'han dedicat a la comercialització, amb més o menys fortuna, de tota mena de productes amb l'estelada com a marca. Des d'una línia de colònia, roba interior per a triar i remenar, cubs de Rubik, fundes pel retrovisor del cotxe, fins a corretges de gos o models de tallaungles. Per més absurd que sembli, tot s'hi val si va amb una estelada gravada. Deu ser que, mal que ens pesi als qui patim un ampli sentit del ridícul, hi ha mercat perquè bàsicament hi ha gent que ho compra. Diu la dita que contra gustos no hi ha res escrit. Cadascú gasta el que vol, o potser el que pot. Però per a aquells que encara tenim l'estelada com una bandera de combat i, no fa gaires anys, el simple fet de portar-la era equivalent a rebre encara amb més força els habituals cops de porra en acabar les manifestacions de l'11 de Setembre, alguna cosa ens remou tal banalització.
Explico tot això perquè aquests dies s'ha parlat molt de símbols arran de la polèmica dels fanalets amb l'estelada de Vic. Des del primer cop que vaig sentir a parlar d'aquesta acció l'any 2012, vaig trobar la proposta d'absolutament prescindible, de la mateixa manera que em sobren tants altres espectacles d'onanisme independentista —malgrat que ben legítims— amb els que m'ha tocat conviure aquests anys. Això no treu però, que la reacció de la caverna —acusant ANC i Òmnium d'adoctrinar nens amb la connivència de TV3 que enguany ha retransmès la cavalcada de Reis de Vic— ha estat, no només fora de tota mida, sinó que ha sobrepassat tots els límits de la manipulació informativa amb portades de grans rotatius incloses, tertúlies a tota hora i, fins i tot, la miraculosa intervenció d'un president del Govern espanyol que quasi mai no parla. La reacció del nacionalisme espanyol ha estat tal, que em va faltar poc per presentar-me a la cavalcada de Vic amb un fanalet estelat de la mida d'un zeppelin. Com si es tractés d'un boomerang, en esclatar la polèmica, les xarxes socials es van inundar amb tota mena d'imatges d'actes que PP i C's han fet durant les celebracions d'aquests últims anys a la festa dels Reis d'Orient. Des de repartir globus de color taronja amb el logo de C's a la cavalcada d'un poble de Granada, passant pels tres Reis atenent la canalla a la seu del PP de Biscaia, o els cabassos de caramels amb el logo dels populars estampat i repartits arreu dels carrers de l'Estat espanyol durant les cavalcades de torn.
Cinisme a doll dels que veuen la palla a l'ull de l'altre i no la biga dins del seu. Res que no sabéssim, però que tampoc és excusa per reproduir els errors del que precisament se suposa que fugim. És comprensible la necessitat dels referents estètics en un combat com l'actual, però la frontera entre la propaganda i la banalització dels símbols hauria d'estar ja més que clara. En un moment com l'actual, amb un any ple d'incerteses i d'embats judicials que cauran dia sí i dia també, caldria mesurar esforços. No només això, sinó que és més necessari que mai calcular, fins i tot, l'acció més insignificant, preveient, tal com hem vist dia rere dia, que l'independentisme no només no en té prou omplint-se de motius, sinó que ha de ser conscient, d'una vegada per totes, que no controla el relat que fan els servents de l'Estat a través de tota mena de canals. A aquestes alçades de la pel·lícula, hauríem de portar gravat a sang i foc que no només es tracta de ser justos, honestos i coherents, sinó que si volem guanyar també és imprescindible de semblar-ho.
