x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Invisibles
10/01/2017 Hemeroteca

29 propostes musicals, 5 dones.

Així es presenten les xifres del primer avançament de cartell del Viña Rock 2017. He fet una repassada ràpida als grups, per la qual cosa potser he comptat malament i alguna altra dona ens sorprèn sobre l’escenari, però, vaja, així a primera vista els números són força desesperançadors. De moment són només cinc les dones que trepitjaran l’escenari del Viña Rock, i la veritat és que tinc força curiositat per saber quantes seran a baix muntant i coordinant equips de so, llums, etc.

El cas del Viña Rock, però, és només un dels molts exemples d’invisibilització; si no, feu un cop d’ull a l’àlbum de facebook creat per les companyes de Fusa Activa sota el títol “Sempre ens quedarà el 8 de Març...” com a mostra directa de l’absència de dones sobre els escenaris dels festivals. Quan ens queixem perquè ens falten referents, quan ens queixem perquè hi ha una invisibilització clara, quan ens queixem perquè la discriminació és evident, és per alguna cosa.

Em fan gràcia aquells que diuen que d’igualtat ja n’hi ha molta aquí, sobretot després de fer recomptes com aquest o després d’anar a les festes majors i veure les mateixes desigualtats. Agressions que es publiquen als diaris, assetjaments que fan processó per dins, barbàries encara no resoltes... Si per a vosaltres això és igualtat, hi ha alguna cosa al món que no va bé. Fa temps que cantem que n’estem fartes, que el patriarcat se’ns pixa a sobre, que se’ns cosifica, se’ns assetja, se’ns viola, però fa massa temps que creixen les orelles impassibles. Està clar que programant més dones als festivals no acabarem amb el patriarcat, però almenys tindrem l’oportunitat de pujar a l’escenari i performar-nos com a dones que tenen alguna cosa a dir. No oblidem que l’escenari és un espai de poder, és l’arena de l’amfiteatre que tothom veu i en el qual s’estableix un ritual comunicatiu: qui puja a l’escenari té un missatge per expressar i els qui són a baix estan disposats a escoltar, a interactuar i, fins i tot, a emmirallar-s’hi. I no ens equivoquem, no és que no hi hagi dones que no tenen coses a dir, si investiguem una mica veurem que està ple de grups femenins o cantautores amb les idees molt clares i uns missatges ben ferms, però ningú els brinda la possibilitat d’apoderar-se en espais visibles per enfortir el seu potencial. Tampoc es tracta de suplicar o de donar les gràcies, sinó d’adonar-nos que potser no s’estan fent les coses tan bé com alguns creuen i que cal repensar la nostra praxis.

Si el cas del Viña Rock i molts altres festivals no ens sembla alarmant és que estem cedint davant d’una clara masculinització de l’escena de la música popular, i això no ens ho podem permetre. Tanquem la bretxa i apoderem-nos: prenem l’escenari.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid