ot i publicar-se el passat dia dels Sants Innocents, l'article no era cap broma. De fet, com que el paria la maquinària de Libertad Digital ni se'm va passar pel cap que pretengués tenir cap deix humorístic. Sota el títol de «No tienen media hóstia», José García Domínguez, l'autor, vomitava masclisme, catalanofòbia i orgull de cabra legionària en poc més de 3.000 caràcters. En resum, el text deia el de sempre: Els catalans, per separat, som bona gent, però quan ens ajuntem tenim la dèria de deixar-nos enlluernar per un ase foll que, com per art de màgia, ens transforma en arrogants i encegats separatistes. Però no cal patir perquè desistirem. Com que som avars fins al moll de l'os, sabem que per anar a Ítaca algú haurà de pagar la factura del taxi i l'esmorzar de l'hotel —frase literal— i a més, com que també som una colla de mesells atemorits, mai no sabrem defensar la nostra causa amb les armes a la mà, a diferència del que farà l'Estat, que per això Espanya és una nació i Catalunya mai no ho serà.

El cas és que l'autor cau en tots els tòpics sobre els catalans haguts i per haver per justificar que la manca de testosterona pàtria impedirà tota possibilitat de trencament amb l'Estat. I aquí l'error. Creure que això va de tenir collons. De tenir els ous suficients per a empunyar un Cetme rovellat i cridar ¡Viva la muerte! tot desfilant descamisat, de cara al sol i amagant la panxa cervesera, convençut que, amb un simple esternut de legionari, n'hi haurà prou per fer-nos jurar la rojigualda ad eternum.

L'article es publicava l'endemà de la detenció de Joan Coma, el regidor cupaire de Vic que va tenir l'atreviment de dir que «nosaltres hem dit que per fer la truita primer s'han de trencar els ous». Una simple frase feta que l'ha dut emmanillat dins d'un cotxe de la Guàrdia Civil fins a l'Audiència Nacional espanyola. I malgrat que el fiscal Vicente González l'interrogués fins a l'absurd preguntant què volia dir «ous», «truita» o «trencar», resulta que això tampoc anava de cèl·lules gallinàcies, sinó d'escarment. Agafar un representant del poble, jove i pare de dos fills petits, detenir-lo enmig de les festes nadalenques i humiliar-lo davant d'un tribunal a 600 quilòmetres de casa per veure si amb l'exemple, els tossuts independentistes desistim de la bogeria separatista.

Però en lloc de doblegar-nos, el que aconsegueix l'Estat, un cop rere l'altre, és replegar-nos forts i solidaris. Colze a colze, al costat d'altra gent amb qui segurament no hi tenim res més en comú que —com si no fos poc— un profund sentiment democràtic. Com l'home de la fotografia que il·lustra aquest article, que el dia que van detenir Joan Coma va preferir, com tantes altres persones, plantar-se davant de l'Ajuntament de Vic tot i el fred que tallava el rostre. Segur que al llarg dels anys aquell home de qui no en conec ni el nom les ha vistes de tots colors i sap perfectament que no hi ha fusell, ni jutge ni constitució que el faci callar, perquè al llarg dels anys no hi ha hagut legió ni terror ni dictador que l'hagi fet desistir de ser aquell vespre cridant a Vic. I aquesta és la nostra victòria i la seva gran derrota. Què ens queda? Una autonomia fallida i una democràcia de paper de Bíblia. No hi ha res més perillós que qui no té por de res perquè ja ho ha perdut tot. Això no va de testosterona sinó de persistència, aquell valor fer a parts iguals d'intel·ligència, valentia, dignitat i de paciència que el converteix en el més infal·lible de tots. Si en 300 anys no han aconseguit aniquilar-nos, no ho faran ara amb l'Estat més feble que mai. I és per això que vencerem, perquè després de tant perdre només ens queda guanyar.