Tinc la sensació que el vaixell amb el que navega el fil roig de l’independentisme d’esquerres o l’esquerra independentista en general, o almenys una part d’ella, no està aprofitant bé el moment que viu aquesta part de la nació catalana. M’explico, l’EI hem sigut la flama necessària per entendre on som ara: mobilitzacions massives a favor de la independència i la justícia social inèdites a Europa. Les organitzacions de l’esquerra independentista en temps difícils, sobretot pels militants històrics que als anys 80-90 ja donaven la cara i alguns la vida i tot per la independència i el socialisme, em combatut el feixisme i l’ imperialisme espanyol i francès i posat sobre la taula els nostres drets com a poble i les contradiccions del sistema en temps en que el nostre discurs de llibertat nacional i transformació social semblava que se’ls emportava el vent.
Dic això perquè tinc la sensació que tot i que als diferents estatus de les organitzacions de l’Esquerra Independentista s’aposta pel socialisme, públicament no ens hi definim/defineixen prou. D’una banda crec que ens fem un flac favor quan l’Esquerra Independentista ens denominem o ens deixem denominar Esquerra Anticapitalisa, entant que d’alguna forma obviem que formem part d’un moviment d’alliberament nacional. Alhora, alguns ho utilitzen per encasellar-nos en l’Anti-Tot i allunyar-nos del poble treballador i així acotar l’expansió de les idees i d’altres per apropar-se a sectors de transformació i ruptura amb el sistema capitalista, però que d’alguna forma ja formen part del projecte, en certa mesura ja son companys/es de Vaixell. El nom no fa la cosa, però la cosa si que hauria de fer el nom.
Evidentment, el capitalisme s’ha de combatre si volem avançar com a poble i com a humanitat perquè ens redueix a engranatge de producció, ens deixa sense habitatge, sense sanitat, educació, perquè aboca a les classes populars a la misèria, a la destrucció del medi, etc.. de fet, poca gent et trobes pel carrer que digui que està a favor del sistema capitalista, per tant sisplau no ens entretinguem amb els accents ideològics. En tot cas, siguem pro positius i apostem pel Socialisme, donem sortida i treballem per construir un bloc fort d’esquerres i independentista. En fi,és la meva opinió i ja se sap que tants caps, tants barrets.
Aquest 2017 que s’acosta sembla que és la recta final del xoc de trens, de la ruptura o com vulga dir-se. Haurem de posar tots els esforços a entendre’ns per forçar l’ unitat del poble català, fugint de maximalismes, d’heroismes personals o de partit, per la consecució de la República Catalana. Una República que apoderi el poble amb un procés constituent participatiu que senti les bases que ens garanteix viure com a catalans i no com a espanyols o francesos, que els nostres drets socials i humans no siguin trepitjats, on puguem decidir la nostrada forma d’organització, el nostre model productiu, protecció de llengua i cultura, equilibri territorial, etc..
Tenim un país on les classes populars estan a l’alçada dels temps que vivim, en gran mesura gracies al tarannà català forjat durant segles en organitzacions politiques i socials, col·lectius de defensa de la terra, de la llengua,dels drets de les dones, dels drets socials.. amb la fundació de Cooperatives, Sindicats, Ateneus, Casals, etc., sempre al marge de les institucions que ens eren foranes i malgrat tenir un Estat en contra, de forma incansable i innata, lluiten per fer avançar aquesta societat i aquest país. Potser perquè sempre he tirat pel broc gros, però crec que no és la raó d’existir de l’esquerra independentista encallar-nos en percentatges o fer trontollar un procés constituent i d’alliberament nacional. No hem de renunciar a res, però no es pot ser més Maoista que Mao.
Salvant les distàncies ideològiques, vull anomenar la intervenció d’en Rufian quan va dir al parlament espanyol, dirigint-se als comuns/Podemos, però que també hagués pogut anar dirigit a molts d’altres: “Us imagineu un país amb una dreta residual? Doncs aquest país ja existeix i es diu Catalunya”. Doncs això,no es tracta de tenir fe, es tracta de ser realistes i fer el que semblava impossible, ara és l’hora de culminar, per tots els mitjans, un procés d’emancipació nacional que alhora ens dura, de forma inequívoca, a aprofundir en la justícia social i avançar cap a un socialisme nostrat.
"Cal lluitar contra el fort/ per deixar de ser febles/ i contra nosaltres mateixos/ quan siguem forts". Lletra de la cançò "Al banderer de la pau" del disc Colze amb colze (Esquirols), dedicada a Lluís Maria Xirinacs.
Jordi Pons Ferrer, delegat per la I- CSC i membre de Poble Lliure a l'Anoia