Escric aquest article quan encara no he pogut llegir la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i quan encara no se n’ha fet la presentació oficial. Es tracta d’unes primeres impressions a la vista de les coses que n’han dit diversos membres de la Secció Filològica en alguns actes públics i de la informació publicada fa un grapat de dies, tot i que «embargada» fins al moment de la presentació. Hi haurà, doncs, ocasió de fer anàlisis més completes i més afinades que aquestes primeres notes d’urgència, obligatòriament provisòries.
És una gramàtica normativa, com ha de ser una gramàtica que surt d’una institució que té per missió d’orientar els usos lingüístics dels parlants de català, si bé amb un component descriptiu important. Ens han dit que prescriu a partir de la descripció; és a dir, a partir dels usos ja existents estableix la norma que els defineix com a més vàlids o menys en dominis generals o en dominis particulars. En aquest sentit la gramàtica és normativa però no es proposa de transformar els usos lingüístics, com sí que ho feia la gramàtica —i tota l’obra— de Pompeu Fabra. Amb tot, aquesta obre alguna porta a possibles canvis, i segurament no cap a bé, segons l’ús que en facin els diversos agents.
Els autors de la gramàtica posen èmfasi en la seva flexibilitat. Diuen que la dicotomia correcte/incorrecte se substitueix per una gamma de valoracions de cada forma segons l’àrea geogràfica i el registre. Una perspectiva que en principi no ens sembla desencertada, tot i alguns perills que es poden veure o intuir. D’una banda, el desig d’abordar la variació geogràfica no hauria de significar cap pas enrere en la construcció d’un estàndard dotat d’un mateix grau d’unitat i solidesa que els estàndards de les llengües de l’entorn, i aquí hi hem vist algun punt feble. D’altra banda, el desig d’abordar la variació estilística no hauria de servir perquè algú pogués utilitzar els registres lingüístics com una estratègia —encara que sembli cosa molt «moderna»—per a justificar qualsevol cosa. I a la nova gramàtica també hi veiem algun punt feble en aquest sentit. Podria donar una certa cobertura a aquells que volen fer entrar impostures diverses per la porta col·loquial, que és una manera d’entrar a la casa i restar-hi. En qualsevol cas, ens ha d’interessar quina sortida tindrà aquesta flexibilitat i com la gramàtica influirà en el desenvolupament dels models lingüístics en la nostra societat. Ara com ara és mal de dir. L’evolució del català, en una direcció o una altra, dependrà de factors diversos, com les tries que a partir de la famosa flexibilitat facin els manuals escolars, els ensenyants i sobretot els qui controlin la llengua dels grans mitjans de comunicació. Ja sabem que els qui ara la controlen, en general, treballen més per a validar una llengua sorgida de la subordinació i la interferència que per a continuar una obra de construcció i redreçament que ocupà, amb fruits extraordinaris, la major part del segle XX.
Dit tot això, voldria donar el meu modest parer sobre alguns punts que, d’acord amb la mateixa informació donada per la Secció Filològica, són novetats respecte de la gramàtica normativa tradicional. Deixant a part les qüestions ortogràfiques, ja tractades en altres moments.
1. En el domini de la morfologia hi ha un camp ample per a córrer. El català presenta un grau de dispersió i fragmentació absolutament allunyat de la realitat de les llengües de cultura comparables per demografia a la nostra. Resoldre aquesta anomalia, que dificulta l’existència de textos únics en casos en què aquests són altament desitjables (per exemple textos de difusió exterior a la comunitat lingüística) és quelcom que ningú no sembla voler abordar. La nova gramàtica ni tan sols fa alguna petita passa per a avançar cap a una morfologia més unificada. Gojosa de «recollir» la variació territorial, es limita a ratificar la validesa de formes «que tenen arrelament en alguna de les grans varietats geogràfiques»; llegiu el valencià i el balear. S’esmenten, per exemple, les formes òbriga i òmpliga, atribuïdes a aquests dos dialectes. A les Balears aquestes formes tenen la mateixa consideració i ús que qualsevol altra de les acabades en –iga (fàciga, súrtiga, pàssiga). Són formes vulgars sortosament no introduïdes en cap registre formal. Doncs bé, com que la morfologia del català central és intocable, es tracta de sumar-hi variants d’altres dialectes, és a dir, continuar en la dinàmica de la fragmentació.
2. En el punt de les combinacions de pronoms febles hi ha un retrocés —en termes d’unitat de l’estàndard— respecte de la gramàtica fabriana. Les parelles li’n/n’hi i li ho/l’hi ara s’admeten en peu d’igualtat, i el sistema prou coherent —no perfecte— de Fabra s’allunya un poc del sistema dit «valencià» i s’acosta un poc més al col·loquial barceloní. La indicació que les primeres formes són «més habituals en registres formals» podria restar en una mera nota informativa sense cap efecte. I l’embafós els hi (els, els el, els la, els els, els les, els ho) també rep benediccions col·loquials, que poden ser si més no útils per als qui aspiren a fer-ne una solució única.
3. Pel que fa a les preposicions per i per a davant infinitiu, una qüestió força conflictiva, la gramàtica admet igualment les tres normes que ara hi ha en ús: la de Fabra, que tot i prescrivint per a quan s’expressa finalitat o destinació recomana per davant l’anomenat infinitiu final (he vingut per veure’t); la que correspon a l’ús valencià-tortosí, que expressa la finalitat sempre amb per a; i la que és resultat de la proposta de Coromines (eliminació de tot per a davant infinitiu), seguida massivament i que, a més de fragmentar la llengua, ha tingut l’efecte lamentable de debilitar la noció semàntica associada a la preposició per a i, en conseqüència, el seu ús eficient. Després d’unes quantes dècades de «desobediència» a la normativa per part dels qui han dut a terme la semidestrucció de la preposició per a, potser era inevitable l’acceptació d’aquest ús que elimina per a davant infinitiu. Però els defensors de la llengua clara i de la unitat de l’estàndard ho hem de lamentar. Ara l’ús de per o per a amb valor de finalitat o destinació davant infinitiu és una qüestió territorial, és a dir, una fissura més en l’estàndard català, que tindrà no dues normes sinó tres.
4. Els qui som d’una àrea on ningú de llengua genuïna no ha dit mai l’aigua encara està calenta, l’arròs ja està fred, el mocador està brut o en Tal està casat hem de romandre altament sorpresos davant l’admissió d’aquestes formes, que no puc entendre en què es basa. Em costa de creure que en un punt com aquest les diferències entre parlants puguin ser un fet de simple variació dialectal al marge de fets d’interferència. Gosaria dir que aquí la Secció Filològica l’ha errada clarament.
5. Alguns professors de fora del Principat durant dècades hem ensenyat una norma alternativa a l’oficial en el cas d’una frase com s’estimen com a germans, convertida en el parlar de Barcelona en s’estimen com germans. Sempre he pensat que la norma usual barcelonina és un error propi d’una zona on aquestes expressions presenten una gran fluctuació i inseguretat en els parlants, cosa que no passa a altres zones. Ara s’admet com a en aquestes frases comparatives en què el segon terme de la comparació és un element nominal no determinat, i ja no caldrà barallar-se amb els qui et diuen que com a només vol dir en qualitat de. Però també s’hi admet com, amb la qual cosa el que hauria de ser un punt unificat de sintaxi es converteix en una altra opció de caràcter territorial. Una altra fissura en la unitat de l’estàndard.
6. A partir d’ara s’admet (malgrat una preferència estilística) la preposició en davant un infinitiu que fa de complement verbal (s’entossudeix en fer-ho). Es tracta d’un canvi important respecte de la normativa tradicional. Ja sabem que aquest ús està documentat en la llengua antiga, però la nova norma trenca una tradició moderna ja sòlida que tenia l’adhesió dels parlants amb formació lingüística, que difícilment entendran un canvi com aquest.
7. La consideració d’«adequat en registres informals» de l’ús de les preposicions a i de davant la conjunció que (estic segur de que vindrà, s’oposa a que ho canviïn) introdueix un element desestabilitzador d’una norma també consolidada i acceptada. Segurament ara se sentirà de manera desinhibida en usos públics, informals o suposadament informals, cosa que sens dubte complicarà la normalitat en els usos formals.
8. Hi ha algun detall que em sembla digne d’un poc d’atenció, com l’exemple «Buscava algú amb qui refer la seva vida». En el seu diccionari, Fabra no va escriure mai l’hispanisme buscar, ni en les definicions ni en els exemples, sinó només cercar; i el mateix crec que podem dir de la gramàtica. Tenim aquí un indicador, simbòlic si voleu, que mostra que efectivament hi ha un canvi de línia i d’orientació en les actuacions de la Secció Filològica, que, en tot cas, requeriria un altre article o més d’un.
