Aquestes dues condicions no es compleixen en el cas de l'Estat espanyol. Polítics representants de la ciutadania són acusats d'incomplir les lleis, no per ús de la violència per combatre-les, sinó perquè no s'està d'acord amb elles. Si això és així, es comet un delicte, és cert, però tots estarem d'acord que es tracta d'un delicte polític, no comú. Si s'imputa i condemna a aquests ciutadans està clar que l'Estat està perseguint delictes polítics, doncs no es tractaria d'un Estat democràtic. Els casos de Mas, Rigau, Ortega així ho demostren (encara que discrepem profundament d'ells per les seves polítiques socials), però és també el cas del regidor de la CUP a Vic, Joan Coma, imputat per defensar públicament el dret de Catalunya a ser independent , o l'alcaldessa de Berga per no treure l'estelada de la porta de l'Ajuntament, o el de Santiago Vidal per dedicar les seves hores lliures a l'estudi d'un projecte constitucional per a Catalunya, o el de José Téllez regidor de Guayem Badalona per trencar públicament una ordre judicial que prohibia treballar a l'Ajuntament el 12 d'octubre, o el d'Aitor Blanc, regidor de SOM Gramenet, per exercir el seu dret a la llibertat d'expressió destruint una foto del rei. A Espanya es produeixen sentències condemnatòries per motius polítics. I pensàvem que això només podia passar en països com Turquia.
Les institucions finançades per tots els ciutadans no es poden usar de manera partidista per perjudicar l'adversari polític. En un Estat de Dret això seria il·legal i inacceptable, i causa d'un escàndol de proporcions majúscules que haurien de portar als seus autors a la dimissió o la destitució. A l'Estat espanyol això no és així. Des del Ministeri de l'Interior es fabriquen proves falses i es realitzen operacions policials contra sectors de l'anticapitalisme i l'independentisme de manera periòdica amb l'objectiu de desactivar-los políticament, i els seus autors queden absolutament impunes. Només hem de recordar els muntatges policials contra sectors de l'anarquisme com va ser el cas Pandora, on els mitjans policials utilitzats van ser els de la pròpia Generalitat, o el cas Jaro contra els independentistes de Resistenza Galega. I això només per fer esment de casos dels últims anys, però que ha estat una pràctica habitual durant la Transició.
Després d’això podem deduir que l'Estat espanyol és un dubtós Estat de Dret ja que els ciutadans estem indefensos davant d'aquest tipus d'operacions que coarten la nostra llibertat d'expressió, de consciència i d'opinió política.
Aquest mateix Estat manté econòmicament a la Fundació Francisco Franco alhora que impedeix a la jutgessa argentina Silvella, interrogar testimonis dels crims del franquisme, amenaçant als jutges amb sancions si ho permeten. Diuen que l'amnistia de 1977 va prescriure aquests crims.
Alguns pensen que el que exposo és producte del govern del PP. Però jo crec que és un problema de la naturalesa de l'Estat sorgit a la mort del dictador. Només hem de presenciar com els partits dinàstics (PP, PSOE i Ciutadans) es posen d'acord perquè es pugui enjudiciar diputats per "delictes polítics". La deriva de l'Estat cap a un tipus de règim de baixa qualitat democràtica que es produeix a Espanya no és sinó la continuïtat del que estem veient en altres països d'Europa com Polònia, Hongria, etc., o els intents constitucionals d'estrènyer els marges de les llibertats com ha estat el cas del referèndum perdut per Renzi a Itàlia. Les polítiques neoliberals requereixen d'"Estats forts" que sota el mantell de lleis decidides "democràticament" (Llei mordassa) restringeixin llibertats i castigui la dissidència.
Aquest és el tipus de règim que ens van muntar amb la Constitució de 1978!
Ruptura Democràtica ja!
Juanjo Gallardo és historiador i militant de la CUP-Gent de Gramenet
