D’ençà de la mort d’en Fidel molt s’ha escrit molt criticant el sistema de l’illa. Jo hi vaig ser-hi l’any 2006, en un Congrés d’Història. I vaig veure la realitat. I sí, us ho haig de confessar, va haver-hi coses que no em van agradar. Gens. Vaig veure jineteras a dojo i cues per poder menjar. Em vaig sorprendre amb la "segregació"; en alguns llocs entre turistes i autòctons. Vaig veure el Benetton i la Coca-Cola a l’”Habana vieja”, els símbols del capitalisme en una suposada “revolució socialista”. Vaig observar una premsa massa tendenciosa i amb poca llibertat d’expressió que feia mal de llegir i d'escoltar. Si, ho reconec, a Cuba, certes coses no em van agradar.
Però també vaig veure coses que faria avergonyir qualsevol socialdemocràcia europea i estat del benestar en molts aspectes: mínima delinqüència i una societat molt orgullosa de la seves conquestes socials, però sobretot molt culturitzada i alegre, tots els infants escolaritzats i cap desnutrit. Sobretot tothom amb totes les necessitats vitals necessàries cobertes per poder viure. Perquè la igualtat no és sobreviure en la misèria, sinó viure sense luxes que potser moltes vegades són innecesaris.
Tampoc cal que expliqui ara tots els informes internacionals neutrals i contrastats, tots positius sobre Cuba que deixarien en evidència moltes crítiques. Cuba, malgrat el que no em va agradar, funcionava en molts aspectes.
Us heu parat a pensar per què Cuba es va abocar a ser una dictadura? Heu estudiat la seva història? La crisi dels míssils? La relació amb la URSS? El bloqueig econòmic? Us sona on està Guantanamo? Heu sentit a parlar de l’esmena Platt? Sabeu a quina distància està realment Cuba del seu enemic número 1?
90 milles! (Barcelona de Mallorca 132 milles). Sabeu quina pressió significar això, i tenir la primera potència del món, amb armes nuclears i multiplicant per 10 els soldats del teu exèrcit a trenta minuts d’avió?
Sí, a Cuba vaig veure moltes coses dolentes. Les mateixes que en qualsevol país occidental i amb una democràcia basada en l’estat del benestar.
Cuba és una dictadura. I els Estats Units? Realment és una democràcia un sistema basat en dos, si dos, dos únics partits, que moltes vegades practiquen polítiques comunes i que s’han dedicat a posar dictadors a tort i a dret per tot el món. És un exemple un país que fa Trump com a president? És un exemple un país on la gent es mata pel carrer?
Voleu que parlem d’un segle de complicitat ianqui, en nom de la democràcia, si, de la democràcia, amb l’assassinat de milers i milers de camperols a l’Amèrica Llatina? Heu estudiat l’imperalisme dels Estats Units i el suport a Batista, Somoza, Pinochet, Videla, Duvalier o Stroessner, per exemple? Coneixeu què va ser l’Operación Condor? Ara, que, qui diu Estats Units, també podríem citar el colonialisme de les sempre demòcrates França i Anglaterra.
A Cuba no hi ha llibertat d’expressió. No ho nego. Però, i a Espanya? Si sou independentistes torneu a pensar-vos bé la resposta. Tot i que potser caldria matissar, que a Espanya, si que hi ha llibertat d’expressió, en tot allò relatiu per elogiar el franquisme (suposo que pilleu la ironia). Tot i que també, si voleu parlar de llibertats, podríem començar a parlar d’una societat cada vegada més vigilada i de la restriccions de llibertats en aquest món occidental, en nom de la “seguretat mundial i contra el terrorisme”. O és en nom de la democràcia que cada vegada estem més vigilats i controlats? Ara no ho recordo...
A Cuba hi ha misèria he llegit en algun lloc. Anem a l'Índia? Al Brasil? A Mèxic? Al Marroc? No cal! Quedem-nos per Catalunya: desallotjaments, talls de llum, grans recaptes d’aliments i maratons de diners, gent dormint al carrer, escolars en barracons, sous que no arriben ni a mileuristes, cues d’espera als hospitals, etc. No cal sortir de casa per veure les misèries d’aquest sistema capitalista que s’enfonsa per totes bandes, on els rics són cada vegada més rics i els pobres més pobres. Aquí si que hi ha desigualtats socials! Continuo parlant de les misèries de casa, o ens agrada més criticar Cuba?
Cuba és la culminació (i l’intent, a pesar dels Estats Units) de bona part dels objectius polítics i socials que necessita la humanitat per viure bé. Cuba, malgrat els errors, és una pedra a la sabata de l’Imperi, que molesta, i molt. Cuba en el fons no deixa de ser l’autèntica reacció a les polítiques imperialistes dels Estats Units. Cuba ha sobreviscut com ha pogut, no com ha volgut. Caldria tenir-ho present.
A Cuba li han fallat moltes coses, però si us plau, mireu al vostre voltant, ja que tot allò que critiqueu de Cuba, també ho trobareu aquí. I en molts casos, pitjor!
Mentre alguns continuaran capficats en les maldats de Cuba, jo continuaré lluitant per erradicar tot el que no em va agradar de Cuba, que insisteixo, no deixa de ser el mateix que tenim a casa nostra, en major o menor proporció, i continuaré lluitant per què tinguem el millor que té Cuba, que en alguns casos, aquí ni ho tenim.
¡Hasta la victoria, siempre!
