Dimarts a la nit, en horari de prime time, Tele 5 estrenava la sèrie Lo que escondían sus ojos, (19,3% de share, en segon lloc darrera MasterChef Celebrity). Una mostra més de la banalització del franquisme i de l’exaltació d’alguns dels seus personatges fonamentals. La història comença el 1940 i el protagonista és Ramon Serrano Suñer, llavors Ministre d’Afers Exteriors del règim. Aquest producte televisiu de protagonistes bellíssims narra la relació entre Serrano (Ruben Cortada) i la seva amant Sonsoles de Icaza, marquesa de Llanzol (Blanca Suárez). Luxe i luxúria es donen la mà en un context de relacions socials hipòcrites, exaltació catòlica i amb la II Guerra Mundial com a teló de fons. La salvatge postguerra ni s’ha ensumat en aquesta primera entrega. No entraré a analitzar la ficció, però sí que cal assenyalar el programa especial (12,9% de share) que van fer després, on parlaven una sèrie de convidats que feien intervencions per temes entre escenes de la sèrie, un plantejament a cavall entre el com s’ha fet, i contextualitzem allò que s’explica.
Doncs bé, la cosa està basada en una novel·la de Nieves Herrero que ens diu que aquesta història d’amor no sortia a la premsa perquè evidentment en aquell temps diaris i revistes no en parlaven i, a més, Serrano era ministre. Un argument similar li vaig escoltar a Jaime Peñafiel. Com poden tenir tan poca vergonya de dir això a càmera sense parpellejar? Ignorància de la seva pròpia professió? S’ha de vendre la sèrie sigui com sigui?
Serrano Suñer abans de ser Ministre d’Afers Exteriors ho va ser de Governació. I des d’aquest càrrec va impulsar la Llei de premsa que el 1938, en plena guerra, s’aprovava des del bàndol colpista. Una norma que en teoria naixia amb caràcter provisional… i va durar fins el 1966, quan s’aprovà la coneguda com Llei Fraga.
El periodista, «apòstol» de la censura
La llei d’abril del 38 ja deixava clar al preàmbul que s’havia de posar fi als danys que «una libertad entendida al estilo democrático había ocasionado a una masa de lectores diariamente envenenada por la Prensa»; un text que reivindicava que «el periódico viva en servicio permanentemente al interés nacional». La norma instaurava la censura prèvia i el periodista es convertia en «apóstol del pensamiento y de la fe de la nación recobrada a sus destinos». Així, per poder treballar calia ser admès al Registro Oficial de Prensa, instrument que va durar més enllà de la mort de Franco. En conjunt, una llei per construir un sistema comunicatiu totalitari al servei del personalisme, amb punts en comú amb la de l’Alemanya nazi inspirada per Joseph Goebbels que alhora bevia, en bona mesura, de la normativa feixista italiana.
Ras i curt, els assumptes de bragueta de Serrano, ni de ningú del règim, no apareixien a la premsa perquè els mitjans estaven totalment controlats, especialment en aquells primers anys de construcció del discurs que, a més, coincidien amb la guerra mundial. És preocupant que uns periodistes de tants anys de trajectòria no coneguin el passat de la professió, però em va semblar pitjor la tergiversació històrica sobre la política de Serrano al capdavant del Ministeri d’Exteriors.
La fascinació pel nazisme i la desmemòria a conveniència
Alfonso Arteseros, el presentador de España en la Memoria, aquell programa que s’emetia per Intereconomía, era també un dels convidats a participar a l’especial. La seva presència tenia pes perquè va aconseguir en exclusiva una de les darreres entrevistes de Serrano abans de morir el 2003, i ahir també se’n van emetre alguns fragments. De fet, al seu programa li va dedicar el capítol 26 per lloar-ne la figura.
Arteseros va parlar de «Don Ramón» com del polític que va impedir l’entrada d’Espanya a la II Guerra Mundial i ideològicament, va assenyalar el seu trencament amb Franco. Entre tots gairebé el qualifiquen de demòcrata, quan el dictador l’apartà per la història de bragueta ja que la seva dona era germana de l’esposa de Serrano. En realitat, és un tema prou estudiat que llavors Serrano era l’admirador principal del nazisme per part dels franquistes. Només cal fullejar la premsa de l’època, per exemple la crònica de la visita amb Himmler a Montserrat a la recerca del Sant Grial l’octubre de 1940. El que em va semblar indignant, però, és que s’amagui l’actitud del «cuñadísimo» en la deportació de republicans exiliats, com va quedar clarament explicat al documental El comboi dels 927 de Montse Armengou i Ricard Belis.
Si hi ha algun programa especial més, seguirà aquesta línia editorial de desmemòria que el mateix Serrano Suñer ja va practicar en vida segons la seva conveniència? Arran d’unes declaracions seves, el dia 1 de juliol de 1979 Montserrat Roig publicava una Carta abierta a Serrano Suñer al diari El País que acabava així:
«Hay que cubrir las parcelas borrosas del olvido para reconciliarnos con nuestro pasado colectivo, para dejar de tener una relación neurótica con él. Nadie le va a pedir cuentas personales, pero usted, y otros como usted, pueden colaborar en una parte importante para que este país, tan enfermo, tan crispado, empiece a mirar serenamente hacia atrás. Usted tiene en sus manos parte de las claves de nuestra historia, y a estas alturas no se puede eludir ninguna responsabilidad».
Aviat treballarem el sistema comunicatiu durant el franquisme amb els alumnes de l’assignatura «Periodisme del segle XX». Després d’ahir se m’ha girat feina, no només per fer distingir realitat i ficció, que també, sinó per completar amb informació aquests tipus de programes. S’ha de contextualitzar des del rigor i l’honestedat, sense por de dir les coses tal com són. Des d’una perspectiva de la història del periodisme, que la premsa estava segrestada. Des de la ideologia, que Serrano Suñer, com milions de persones arreu del món el 1940, simpatitzava amb el nazisme. A partir d’aquí podem reflexionar, analitzar, debatre i, sí, que bo està Ruben Cortada.
