Han passat molts anys, 147 exactament, des que John Stuart Mill –amb la influència més que reconeguda de Harriet Taylor Mill– assegurés que la ideologia que convertia els sexes en complementaris era l’enemiga principal dels drets de les dones. Aquesta ideologia crea un discurs hegemònic i legitima la posició del grup dominant sobre el grup subaltern, identificats clarament com a homes i dones respectivament. I els mitjans de comunicació són una de les eines més efectives de transmissió d’aquest discurs. Expliquen la societat i el món i atorguen legitimitat a una realitat que no és fruit del consens igualitari. Només ho és entre els individus d’un grup que tenen la capacitat de dibuixar una creença i dissenyar l’hegemonia cultural que s’expressa i es perpetua a través del sistema educatiu, de la família i dels mitjans.
A partir d’aquí assumim com a veritat una versió de la realitat, la que transmeten els mitjans, esbiaixada per la ideologia androcèntrica i la seva hegemonia cultural expressada a través de la violència simbòlica. Una violència que Pierre Bourdieu definia com “esmorteïda, insensible i invisible per les seves pròpies víctimes, que s’exerceix essencialment a través dels camins purament simbòlics de la comunicació i del coneixement, o més exactament, del desconeixement, del reconeixement o, en darrer terme, del sentiment”. La violència simbòlica es transmet, implícitament i explícitament, a través dels mitjans de forma tan naturalitzada que no la identifiquem com una de les pitjors violències del discurs mediàtic. A través d’ella se’ns imposa l’arbitrarietat cultural acceptada com a universal i peça clau dels sistema de dominació. Es transmet una imatge de les dones que fonamenta la desigualtat. Això permet mantenir les dones i totes aquelles persones no definides des del subjecte home, en la marginalitat i, en conseqüència, infravalorades i menyspreades.
Des dels anys 80, quan van aparèixer els primers estudis sobre la representació de les dones als mitjans, la situació no ha millorat gaire. Malauradament, la infrarepresentació quantitativa de les dones en els mitjans es manté i continua acompanyada d’una representació qualitativa androcèntrica i asimètrica. Així ho confirmen les dades del Global Media Monitoring Project 2015 (GMMP) que té per objectiu investigar com apareixen les dones en les notícies dels mitjans de comunicació de 100 països. Només unes xifres il·lustratives: les dones apareixen com a subjectes només en un 24% de les notícies i normalment relacionades amb temes socials, de salut, culturals i violències masclistes. I únicament el 4% de les informacions qüestionen els estereotips tradicionals de gènere.
Que les dones no siguem les protagonistes de les notícies o que només ho siguem en temes de ‘dones’ i per tant considerats menors, o que les notícies continuïn transmetent els estereotips tradicionals, són dos dels mecanismes que la violència simbòlica utilitza per perpetuar el poder i la ideologia masclista dels discursos dels mitjans. Transmetem la violència simbòlica des del moment en què apliquem uns filtres endògens, dels que parlava Noam Chomsky, a les rutines periodístiques i que s’expressen, per exemple, en quant temps o quant espai dediquem a una informació, segons si la protagonitza una dona o un home; en quina secció la cataloguem; qui és el subjecte de l’acció; a quines veus expertes demanem opinió i sobre quins temes; quin llenguatge utilitzem o quins estereotips perpetuem.
Si analitzem els mitjans amb perspectiva de gènere comprovarem, sense fer gaire esforç, que aquests filtres sempre mantenen una jerarquia dels homes sobre les dones i la resta de persones que no es defineixen a partir de la masculinitat heteropatriarcal. I en la posició de subordinació podem situar clarament tots els subjectes que han estat construïts des de la diferència de la desigualtat que es produeix dins de dispositius de poder, ja sigui per raó de gènere, d’orientació sexual, de classe, d’ètnia o de religió.
Per posar només uns exemples. Quan les informacions continuen mostrant que les experiències de dones i homes són diferents –unes cuidadores i subjectes observats i passius, i els altres emprenedors i subjectes actius– no fem més que perpetuar uns estereotips sexistes que mantenen les dones en una posició d’inferioritat. Quan de forma reiterada en el nostre llenguatge no utilitzem el femení, invisibilitzem i neguem la pluralitat dels gèneres. Quan persistim en publicar les notícies sobre violències sexuals i feminicidis en la secció de successos i presentar les dones com a responsables o culpables, convertim un problema polític i social en un conflicte individual. Quan informem sobre una dona i l’identifiquem a partir d’un home o destaquem el seu físic o el seu estat civil o la seva condició de mare l’estem situant als marges. Aquest estiu n’hem tingut una bona mostra amb les notícies sobre els Jocs Olímpics quan en comptes d’informar-nos de la disciplina esportiva practicada, del temps emprat o de la marca aconseguida per les dones atletes se’ns informava sobre si estaven casades o tenien nòvio; si es pintaven les ungles o no; si eren simpàtiques, guapes i primes o si havien tingut alguna criatura.
Aquests exemples no fan més que confirmar que tot i que les dones ja tenim un paper destacat en l’àmbit polític, social i econòmic, és difícil trobar informacions positives i neutres sobre les dones en l’àmbit públic. Les companyes de l’Observatori iQ ho van demostrar de forma ben clara: les dones, siguin polítiques o no, apareixen menys als mitjans de comunicació, i especialment als espais ‘seriosos’ com poden ser els informatius, els debats i les entrevistes. Però no només es relega les dones dels espais ‘seriosos’, també dels temes classificats d’importants. És a dir, aquells que el poder considera de transcendència política i social.
Una bona mostra l’hem tingut en els articles d’opinió publicats els dies anteriors i posteriors a la Diada de l’Onze de Setembre. El nombre d’homes opinadors va incrementar-se considerablement fins a comptabilitzar entre 19 i 29 signatures masculines en cadascun dels diaris en paper que analitzem des d’OnSónlesDones. Pel contrari, els articles signats per dones es van mantenir en la franja habitual dels últims dos mesos, entre 2 i 5 peces periodístiques per cada mitjà.
Els mitjans continuen transmetent uns estereotips que situen les dones en l’àmbit privat, objectes sexuats i corporeïtats. Una informació que no només és sexista sinó que no ofereix una radiografia fidel de la realitat. La societat ha avançat més d’allò que continuem veient i llegint als mitjans.
Des del periodisme feminista proposem fer un exercici, no lliure de voluntat i esforç però molt útil, si volem canviar discursos i construir uns missatges que ens acostin a la realitat i diversitat social. Apostem per exercitar una perspectiva de gènere o el que la filòsofa Sandra Harding defineix com a mètode feminista aplicat a la recerca i que nosaltres podem perfectament traslladar a la pràctica periodística. Harding situa en el centre de la reflexió els problemes socials i polítics de les dones i fuig de la perspectiva d’homes burgesos i blancs que només aporta una visió parcial de la realitat perquè oblida més de la meitat de la població.
Amb una perspectiva de gènere incorporarem un compromís polític pel canvi social i ens situarem, com a periodistes, en un context històric, social, polític i cultural que no podem continuar negant. Serà aquesta mirada compromesa la que oferirà pluralitat i diversitat, no només de gènere sinó d’orientació sexual, de classe, d’ètnia, de religió i de cultura. I, poc o molt, oferirem uns discursos més fidels a la realitat social en la qual vivim. Si el periodisme ha de ser crític davant dels diferents poders, la mirada feminista li atorga aquesta categoria.
