Ja fa uns dies corre per twitter aquest tuit on s'enllaça un tros del programa "Mujeres y Hombres y Viceversa" (MYHYV, per als amics) en què un noi surt explicant una situació. Bé, més que explicant surt intentant justificar una situació. Bé, més que intentar-la justificar, intenta quedar bé. Sense massa èxit.
I sí, certament, el programet aquest seria per a analitzar-lo fil per randa i ens quedaria una tesi doctoral sobre estereotips de gènere que riu-te'n tu de les de les més prestigioses universitats, però no és aquest el meu objectiu.
Si no heu vist el vídeo, feu-ho, tranquils, són només uns segons, suficient com per entendre perquè la gent s'ha indignat tant. Enmig de la campanya "NO és NO" que ens porta acompanyant des de principis d'estiu, apareix aquest noi, en prime time, en un dels canals principals del territori espanyol (ens agradi o no, així és) i, simplement, diu que "no raona". Que els seus impulsos primaris són més forts que la seva capacitat de raonament.
Bé, concretament diu això: "yo soy una persona que si tu me das a entender una cosa y yo... uhm... me acelero, ¿vale?, luego no me digas "hasta aquí, ahora ya no, me voy", porque sinceramente, Emma, no razono".
És a dir, ens dóna a entendre que la noia (suposem que és la mossa de gris que està al seu costat, que no obre la boca en cap moment, de fet mira al terra, tota l'estona, com si estigués avergonyida d'alguna cosa. Perdona?) li va "donar a entendre" que volia "alguna cosa" i ell, emocionat, doncs va tirar pel dret. I quan ella li va dir que "fins aquí", per la raó que sigui, doncs a saber què va passar, perquè no explica massa més (de fet, al final del vídeo la presentadora li demana que no doni detalls, gràcies).
El cas és que això és més freqüent del que ens pensem, i perpetua la idea de la dona "escalfabraguetes" que tanta ràbia em fa. A veure, per començar, estimat "jo sóc responsable del que dic, no del que tu entenguis", i si, a sobre, no he dit res, sinó que he iniciat accions... Veieu per on vaig?
El que vull dir és que, en el terreny del sexe, de les relacions entre dues persones, mai no saps què li passa a l'altre pel cap a no ser que li preguntis i t'ho digui clarament. Per tant "si me das a entender una cosa", no, estimat, no, ella probablement només va fer una cosa que en aquell moment li venia de gust, no sabem què, però podem imaginar que va ser alguna cosa així com fer-te petons, o fins i tot tocar-te i acaronar-te. Però això no vol dir que la noia vulgui, necessàriament, res més. Que normalment és així? Sí, però no sempre de forma lliure, moltes vegades ens sentim obligats (tant un com els altres).
Per tant, assumir que una persona que ens fa un (o mil) petons vol alguna cosa més és fàcil, però no sempre és cert. Pot passar que, pel que sigui, després d'uns petons i d'unes carícies, algun dels dos implicats no vulgui més. Per qualsevol cosa, perquè s'ha fet tard, perquè de sobte ja no li ve de gust, perquè ha descobert que a l'altre li put l'aixella... vés a saber!
Que fa ràbia? Clar, això ho puc entendre. És com quan vas a un restaurant i a la carta veus el teu postre preferit. I ja t'estàs relamint quan arriba el cambrer i et diu que aquest postre, precisament, no està disponible. Què faràs? Aniràs a la cuina a obligar al cuiner a fer-lo per a tu? Oi que no? Oi que sabràs contenir-te, per molta ràbia que et faci, i acontentar-te amb alguna altra cosa (o amb res)?
Doncs perquè no entenem que en el sexe pot passar el mateix? Qui caram ens obliga a "acabar allò que comences"? Per què no podem repensar-nos-ho?
Per sort, com he dit al principi, aquest programa només escenifica els estereotips més extrems d'ambdós sexes i això vol dir que, en general, els homes "normals" que et trobes pel carrer i amb els quals podries acabar al llit seran persones amb dos dits de front, que, clar que els hi pot saber greu que la cosa no vagi més enllà, però que seran respectuosos amb les teves decisions, igual que esperaran que tu ho siguis amb les d'ells.
No us creieu allò que els homes no es poden controlar i que les dones hem d'anar amb compte de no provocar-los. Que tots som grandets i tenim un cervell preparat per a actuar en una societat respectuosa amb els altres.
