Ahir el Fossar de les Moreres va recordar la lluitadora independentista nord-catalana Reina Humbert, que va morir el passat 13 d'agost, amb un acte carregat d'emotivitat. L'acte estava organitzat pel Memorial 1714. Músics independentistes de Mallorca (M. Brunet, D. Mulet, C. Obrador, B. Oliver i J. Oliver) van acompanyar l'acte amb cançons de Guillem d’Efak, tot recordant als illencs que van participar en la defensa de Barcelona.
En aquesta línia es va comptar amb participació de Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo, escriptor i investigador que va recitar Forans i Ciutadans, de Guillem d’Efak; Biel Majoral va cantar Jo sóc català!, de Pere Capellà i la soprano Maria Rosseló va cantar Siau qui sou!, de Guillem d’Efak.
El Memmorial cada setmana fa una ofrena, des de fa 14 anys. En aquest període de temps s'ha rerecordat a persones que han posat el seu gra de sorra e la lluita per la independència. Aquest diumenge s'ha recordat a Reina Humbert.
Des del Memorial es va fer una petita pinzellada de la vida de la Reina abans de fer l'ofrena foral. Es va dir que recordar la Reina, en paraules del periodista Roger Cassany, "és un petit acte de justícia i de tendresa històriques. Però de petites grans heroïnes com la Reina, d’aquí i d’allà, d’ara i d’abans, el record de les quals es pot veure amenaçat pel frenesí i la irreverència dels temps que corren, tothom en deu conèixer. Doncs per a totes, ara us explico el perquè, valgui aquest petit gra de sorra que humilment vol afegir-se al calaix de la memòria col·lectiva.
El pare de la Reina sovint els anava a cercar directament a la frontera per endur-se’ls d’amagat a casa abans no els enviessin als camps de refugiats. La Reina mateix recordava la primera vegada que vam parlar com la família sencera va tenir infeccions per la presència constant d’aquells homes i dones destrossats, plens de polls, empiocats, prims i afamats. I també com de cruels eren les autoritats franceses, que més que acollir i guarir, gairebé maltractaven els exiliats. Els Humbert, com tants més, van desobeir les ordres i sense fer soroll van fer de tot i de més per ajudar tants refugiats com van poder. Van perdre el compte del nombre de gent que va passar per casa seva. Era una família d’acció, no de números.
La Reina es va casar jove amb Gilbert Grau, un polític contra corrent, incòmode per als poders francesos i espanyols, i que es distingia per la seva fermesa: ja des de mitjan segle passat maldava per uns Països Catalans independents i reunificats. Va arribar a fundar el Partit Federalista Europeu de Catalunya i Països Catalans. Va viatjar sovint a Palma, a València, a Barcelona… ‘Idees massa radicals i massa avançades’, deien alguns, quan defensava allò que pensava i obertament parlava de la situació colonial que es vivia a Catalunya Nord. Grau fou també uns dels impulsors de la Flama del Canigó i puc dir amb seguretat que fou sobretot ell el qui hi va saber atorgar amb la traça i l’enginy necessaris per a esquivar el franquisme (que no és poca cosa!) bona part del caràcter reivindicatiu, catalanista i polític que encara conserva. Va ser amb ell que la Reina va aprendre la llengua. De petita parlava francès a casa i tenia prohibit el català a l’escola.
I si el marit era un polític potser avançat al seu temps, la filla gran, la Daniela Grau, és una activista incansable i insubornable, coneguda perquè és la promotora de tota mena d’accions i associacions catalanistes i independentistes a Catalunya Nord. Ara, a les bambolines, a cada àpat, a cada conversa, a cada bon dia i bona nit durant tota una vida, a cada racó de la vida de la Daniela i d’en Gilbert, l’autèntica activista (i la política també) eren la Reina, la mateixa que a casa va acollir desenes de refugiats independentistes abans i després de la mor del dictador espanyol. Com recorda la Daniela, la seva mare va fer de la catalanitat una raó de vida. No faltava mai a cap acte ni a cap conferència que hi fes referència i protestava cada vegada que se sentia agredida lingüísticament o culturalment. Era, en paraules de la filla, coherent en tot allò que feia. I era, també, una dona d’acció. No li agradava decebre. La Reina ens ha deixat un exemple que és bo tenir present".
L'acte va concloure amb el cant dels himnes: La balanguera i Els segadors.
