Emprant símils mariners, després d’una calma quasi absoluta, en què hi han hagut alguns vents bufant en diferents direccions les veles de la nau han tornat a inflar-se, tant per la empenta popular l’11 de setembre com per la superació de la qüestió de confiança en el pont de comandament del Parlament de Catalunya, el dia 27.
S’ha superat favorablement l’escull del debat de política general i l’esperança que l’elaboració dels pressupostos per 2017 no ens farà embarrancar. Volem creure que tant Junts x Sí com la CUP hauran tret algunes conclusions de la seva última peripècia pressupostària. Oferir una discussió sincera, intentar esprémer totes les possibilitats pressupostàries en favor dels que més ho necessiten i de la posada en marxa dels preliminars del nou estat, i una menor dosi de ideologisme segur que seran ben útils. Abocar-nos a unes noves eleccions seria poc menys que un suïcidi.
Però no tot es redueix a un problema de marineria i d’habilitats dels qui, d’una manera o altra, orienten el rumb. L’estat de la mar i el carregament de la nau també són fonamentals.
La mar de fons i l’onatge que provoca la tempesta creada a l’estat espanyol son colpidors. És una mar grisa, tèrbola, bruta, i un onatge que es desploma sobre si mateix, i que s’observa des de la costa europea amb la perplexitat i la prevenció que genera la visió d’allò que és manifestament absurd i grotesc.
Va ser Machado qui va dir que a Espanya, de cada deu persones, una utilitza el cap per pensar i la resta ho fan per envestir. El “hacella i no enmendalla” i el vèncer per sobre del convèncer en són norma. Davant la remota possibilitat d’una alternativa de govern d’esquerres que pogués, simplement, sondejar l’opinió de partits independentistes, els interessos oligàrquics dels líders del PP (veritables delinqüents de guant blanc), de la màfia dels alts funcionaris de l’estat, de l’IBEX35, i de la Brunete mediàtica (encapçalada ara pel País), han posat als peus corruptes de la dreta, per tal d’evitar-ho, el suport de la majoria servil dels membres del Comitè Federal d’un PSOE que ja fa temps que ha anat perdent pel camí la S de socialista i la O d’obrer per convertir-se, en aquesta nova Restauració borbònica dominada pel caciquisme, en un partit dinàstic en alternança amb el PP. El “No és No” enllaça així amb “l’OTAN, d’entrada No”.
Les conseqüències de tanta desraó, tant per al PSOE com per a l’estat espanyol, són malauradament insondables .
L’enorme ensopegada que a Catalunya va suposar la no aprovació, el 8 de juny passat, dels pressupostos ha vingut compensada per la mobilització popular de l’11 de setembre i, encara més, pel compromís del President de la Generalitat del dia 26 del mateix mes de realitzar un referèndum d’autodeterminació en la segona quinzena de setembre de l’any vinent. Proposta que s’ha vist reforçada i concretada al debat de Política General. Amb això, no només va recompondre la unitat parlamentària de l’independentisme, sinó que amb l’afirmació de “Referèndum o Referèndum” va acostar al procés la franja més adversa dels “comuns”. Seria d’esperar que, amb la perspectiva que van donar els resultats de les segones eleccions espanyoles (del 26 de juny) amb un tímid increment de Units Podem; amb la seqüela de gairebé 10 mesos de govern interí i descontrolat del PP; i la autòlisi que s’ha infligit el PSOE que, previsiblement, donarà suport a un nou govern del PP, el col·lectiu dels comuns evolucioni de manera decidida cap a donar suport a una República Catalana que vol aprofundir en la democràcia política, econòmica i social. Reflexionarà sobre això, també, el PSC? Veurem si també participa amb la farsa de l’abstenció “tècnica” que ja s’anuncia.
Hem tornat a orientar el rumb cap a la nostra destinació: la República Catalana independent. Hi avancem a tota màquina.
Disposem de dues dates clau amb les quals ens hem de comprometre a fons. A finals de juny de 2017 han d’estar acabades les lleis de desconnexió, construïdes les estructures d’estat i desenvolupades al màxim les relacions exteriors. A la segona quinzena de setembre de 2017 hem d’estar en condicions de celebrar el “Referèndum o Referèndum” de manera impecablement democràtica i sota l’observació internacional. Prèviament haurà estat l’obligació, tant de Junts x Sí i com de la CUP, d’assolir el millor acord sobre els pressupostos, atenent les necessitats del procés i dels ciutadans. I tot això evitant crear marcs d’incertesa o debilitar-nos.
Hi ha dues tasques ciutadanes que ens cal desenvolupar: la primera, i essencial, és l’exigència que se celebri el referèndum, així com la de mobilitzar el conjunt de la societat perquè el resultat del referèndum, naturalment binari i de pregunta clara, sigui un SI a la Independència. Res no està guanyat. Assolir aquest objectiu implica posar en relació directa la República Catalana amb la solució dels problemes quotidians i concrets de la societat i de les persones: els problemes de la ineficiència del transport ferroviari, el preu abusiu de l’energia, els desnonaments, la legislació laboral, la manca d’ocupació, la sanitat, etc. Això exigeix des de debats en actes públics fins el tracte personal amb la gent, buscant compartir arguments, solucionar dubtes, repartir propaganda, … utilitzar les xarxes socials, etc.
La segona tasca serà contribuir a obrir de manera immediata un debat popular, el més ampli possible, que serveixi per concretar el conjunt de les propostes constituents. Certament l’elaboració de la constitució amb participació de la ciutadania, sent necessària, no és una tasca tan urgent. Ni tan sols és una exigència vinculada a la declaració d’independència. Així, per posar un exemple, la declaració d’Independència dels EUA és del 4 juliol del 1776, mentre que la Constitució es va proclamar el setembre de 1.787.
Tanmateix, el debat constituent l’hem de veure, també, com una contribució per afavorir el resultat favorable a la República Catalana i a la independència en el referèndum. De res serviria disposar d’una constitució si no tenim un estat. En el camp del fòrum o convenció constituent tampoc anirem sobrats de temps ja que, després de la celebració del Referèndum, es convocaran eleccions a l’Assemblea Constituent. Eleccions que els partidaris de la independència també haurem de guanyar. I si volem que les propostes constitucionals ciutadanes siguin vinculants per a l’Assemblea Constituent, aquestes hauran d’estar elaborades per a quan l’Assemblea es constitueixi.
Els que desitjàvem tenir un rumb clar, ja el tenim. Ara es tracta de posar-se a treballar, cada un en la mesura de les seves possibilitats, i, sobretot, de no contribuir a posar pals a les rodes del procés encara que sigui involuntàriament. Les dificultats vindran soles. La unitat es la nostre força motriu. Avant, a tota màquina!
Octubre de 2016
Alfredo Bienzobas, membre de Drassanes per la República Catalana
