Vuit cartutxos de dinamita sobre la taula varen ser més que suficients per rebentar el local del Sindicato Español Universitario (SEU) que els falangistes tenien a la Universitat de Barcelona. Els feixistes del SEU es dedicaven a la impune tortura d'estudiants sospitosos de catalanisme des d'aquella estança. La inquisició llavors vestia amb camisa blava, el jou i les fletxes.
La nit abans ho havia intentat mentre la Victòria —amb qui s'acabaria casant— vigilava que no vingués ningú. El soroll dels talons d'ella havia de servir per avisar en Ferran que alguna cosa no anava bé. Així va ser, l'acció va acabar frustrada per la presència d'un sereno. L'endemà, amb el seu company de militància, Jaume Castells, van repetir l'escena però aquest cop a plena llum del dia, mentre els estudiants dinaven i la Universitat quedava deserta. Amb tota la sang freda que va poder, en Ferran va col·locar els cartutxos al mig de la sala i va encendre la metxa que donaria prou temps als dos joves per desaparèixer del lloc sense aixecar sospites. L'explosió va deixar el local totalment desfet. Objectiu acomplert, sense cap ferit ni detingut.
En Ferran Marull (Barcelona, 27/9/1923 - Calonge, 20/9/21016) va començar a militar al Front Nacional de Catalunya (FNC) en plena postguerra. No va entrar en combat durant el conflicte del 1936-1939 per la seva curta edat, però no va dubtar en tirar pel dret quan el veterà Jaume Martínez Vendrell li va proposar de formar part de la Secció Militar del FNC. Així va ser com en la llarga nit dels primerencs anys 40, quan la derrota era un fet implacable —però reservant l'esperança d'una intervenció aliada que pogués acabar amb el règim—, un grup d'independentistes van passar a l'acció fins a la caiguda de la majoria dels seus membres, l'any 1946.
La seva activitat política el dugué a l'exili l'any 1949. Va anar a petar a París, com tants altres companys. Va ser en aquella ciutat, durant l'estada forçosa a un l'hospital recuperant-se d'una tuberculosi que quasi se l'endú a l'altre barri, que entrà en contacte amb el món de la fotografia a través d'un laboratori que tenien els estudiants de medicina. Així va ser com va conèixer l'ofici. El que va començar per curiositat fruit de la convalescència, va acabar amb passió i feina. Sense abandonar la militància al FNC des de l'exterior, a poc a poc, va anar fent-se un forat en l'ofici de fotoperiodista des de les pàgines del Libération. L'esclat del maig del 68 va portar els seus reportatges gràfics a la premsa d'arreu i anys més tard, l'any 1976, va convertir-se en corresponsal del Grupo Z a la capital francesa, càrrec que va exercir fins a jubilar-se l'any 1992. Durant aquell temps, va retratar tota la fornada de la nova cançó que va fer ressonar les parets de l'Olympia de París. Pel seu estudi hi van passar companys periodistes com en Xavier Vinader, de qui en guardava un esplèndid record i amb qui va treballar colze a colze durant els primers anys de la dècada dels 80, quan en Vinader es trobava fugit d'aquell oxímoron anomenat justícia espanyola.
Vaig entrevistar en Ferran Marull el passat mes de maig. Un dels molts projectes que tinc entre mans em van dur a cercar, gràcies a les gestions d'en Robert Surroca, qui era l'últim supervivent de la Secció Militar del FNC. Amb el pes dels anys ben visible, però amb un cap tremendament clar, en Marull em va acollir amablement a la seva humil llar de Calonge. Quasi dues hores d'entrevista plenes de records, memòria viva d'una generació oblidada. Quan vam acabar la conversa i després de fer-li uns retrats, no es va estar de preguntar-me si em podia donar un consell de col·lega a col·lega: "Quan agafis la càmera fes-ho com si ho fessis amb un fusell. Els colzes ben enganxats al cos, així mantindràs el pols ben ferm".
Ens vam dir adéu conscients que malgrat l'arreveure, segurament no seríem a temps de retrobar-nos mai més. Mentre conduïa tornant de Calonge no em vaig poder estar de pensar amb la generació d'en Marull. Uns homes que en l'esclat de la seva joventut van decidir arriscar-ho tot just quan el règim era més ferotge. Sense més benzina que la d'un bri d'esperança, van apostar-ho tot a una carta, conscients que s'hi jugaven la llibertat i la vida. Sovint es diu —i amb raó— que sense la nova fornada d'independentistes avui no seríem on som. El que no s'explica tant és que això de l'independentisme ja ve de lluny, i que els antifranquistes eren molts més que els que hi caben a la memòria selectiva d'alguns. Sense aquella generació de valents, avui, el somni, no seria res més que la tela esgarrinxada d'una estelada a les parets d'un museu. Potser que fem realitat allò que tantes vegades s'ha escrit i poques s'ha fet realitat: El millor homenatge, la victòria.
