Veieu la foto? Curiosa oi? 1976-1977-1978, no ho sé. L’he trobat entre els documents d’una persona ja morta i de la què estic recopilant textos, escrits, articles, fotos, etc.
Un poble de la Ribera d’Ebre. Només sé l’autoria d’una de les dues pintades. La primera, la que està en espanyol, no sé qui la va fer. Una de les persones que feu les pintades , concretament la que feu la segona, va rebre amenaces telefòniques greus per part d’algú que li recriminava haver fet l’afegitó i haver ratllat la primera pintada. Les amenaces van ser greus repeteixo i l’autor ( era un home segons testificà l’amenaçat) parlava en espanyol.
Què portà a afiliats de CCOO a amenaçar persones de mort? Com van aconseguir el telèfon? La transició. La convulsa transició. I no només això. La transició fora de la urbanitat, que va muntar nuclears a les zones rurals. De les dues persones que van fer les dues pintades una, la que fou amenaçada, fou un activista antinuclear. Defensor i activista de la reunificació dels Països Catalans, internacionalista, treballador per la diada de Sant Joan, sindicalista de base amb la SOC , defensor del territori, pare, company, còmplice, i antinuclear. CCOO era antinuclear? Per cert què hi pintava CCOO a les parets d’un poble de la Ribera d’Ebre? Doncs CCOO mirava que els i les treballadores que pencaven en la construcció de la nuclear d’Ascó s’afiliessin al sindicat. Bé i suposo que el PSUC de la transició feia , desfeia, i quan li preguntaven sobre la nuclear es girava i xiulava la Internacional.
Organització de ciutat que no mira pel territori i que per un fet que hauria d’haver-los portat a la reflexió els porta a l’amenaça. Organització amb visió urbanocentrista que va al territori parlant una llengua diferent al territori i que ni es molesta en plantejar-se l’assumpte de la nuclear, com tampoc es planteja el de la llengua , i que a més a més respon amb amenaces. Però bé, va ser llavors. Però us imagineu només per un moment que haguessin treballat plegats? Política ficció cert, però imaginem-ho que és barat.
Fa uns mesos, bastants, vaig participar en una d’aquestes assemblees multitudinàries que fem la gent de la CUP, i en les que ve gent de l’Esquerra Independentista i de l’esquerra que no és independentista. Hi havia molta gent i tots vam dir la nostra, hi hagueren posicions molt distanciades però no hi va haver acritud ni enfrontaments. De les persones diguem-ne de grupuscles minoritaris d’esquerra no indepe que hi havia, un va parlar. Jo no vaig estar d’acord amb gairebé tot el què va dir, però ni hi vaig discutir ni res.
Fa uns mesos, pocs, vaig coincidir amb una persona al Casal Carrasclet que coneixia a la que feu la segona pintada. De fet fa temps que recopilo textos i coses d’aquesta persona perquè tot i no formar part del què anomenem estrictament l’EI si que existeixen moltes complicitats. I m’interessa la transició al Priorat i voltants. Anem parlant i a banda de qüestions estrictes sobre la persona a qui investigo de sobte , allò que passa a les converses, em parla de la persona del grupuscle amb el què que mesos abans havia coincidit a l’assemblea. I em diu que precisament el coneixien ( ell i la persona que investigo) de quan durant la transició es discutien , i molt, per la qüestió nacional. Em va dir la duresa amb què fotien canya el grupuscular i els seus companys contra tot els intents de creació d’un sindicat d’àmbit dels PPCC en aquell cas el SOC, em sona això. La meva ment malèvola ja va imaginar acusar al paio grupuscular de les amenaces, però no seria veritat . Seria massa coincident i sorprenent.
Urbanocentrisme és això. Imposar criteris estrictament des d’una òptica urbana a tot el territori. Abans i ara . El paio grupuscular dubto que hagi viscut a un poble. Ell al igual que la majoria de polítics que han gestionat els alts càrrecs de diverses institucions no comprenen l’equilibri territorial. Pedralbes o los Bloques Verdes, tant és . Ciutat, ciutat, i visió de ciutat. I l’urbanocentrisme té dos culpables principals , d’una banda una actitud de supremacia sobre el territori per part de la ciutat, i de l’altra una actitud de deixadesa per part del món rural que moltes vegades, masses i amb contades i honrosíssimes excepcions, ha anat a remolc de la urbs.
És precisament durant les transicions que es colen tots els mals pactes. Totes les mentides i totes les vileses. L’anomenada transició espanyola, que fou un tràmit sense ruptura , va portar als mil desencants a les persones que havien lluitat durant el franquisme i sobretot el tardofranquisme , els desencants sovint són retrets i reivindicats per persones que visqueren l’època i es sentiren frustrades i traïdes, i també per persones que no ho visquérem però que considerem la transició com una vil estafa dels poders econòmics i l’espanyolisme.
Cal i de manera urgent que fem entendre que l’equilibri territorial ha de ser un eix fonamental, i cal fer entendre que l’equilibri territorial no és només una qüestió d’ecologisme sino que cal consensuar la gestió de territori i els recursos del territori des del propi territori. Això és imprescindible si no volem que cada vegada més el món rural esdevingui un indret despoblat, amb pocs recursos, amb poques estructures, d’esquena a la urbs sempre i quan no facin falta figurants. L’exemple del ralli Catalunya Costa Daurada passant pel Priorat és clarificador en aquest sentit. Un ralli que s’organitzava des de fora i on el territori només feia d’escenari d’una competició que no tenia absolutament res a veure amb el lloc on es desenvolupava. Cal un territori viu i sobretot productiu que esdevingui subjecte polític. Subjecte que com a tal pugui parlar , decidir, debatre i consensuar tot allò que l’afecta amb la resta d’agents. Cal que la feina que s’està fent arreu dels PPCC continuï , cal que l’organització dels moviments socials del territori es consolidin i abandonin vicis de postureig i neoruralisme, per no parlar del paper galdós de les institucions, que és el que ens passa a molts territoris. Un altre exemple, el cabal ecològic del Siurana no s’ha de reclamar només des del Priorat sino que s’ha de reclamar des del Baix Camp, que és la comarca receptora de l’espoli hídric que patim al Priorat. Cal que d’alguna manera la urbs, en aquest cas Reus, i el territori , en aquest cas el Priorat es parlin com a subjectes i solucionin la injusta situació actual.
Ara que s’acosten, o sembla que ho fan, transicions, el territori no pot quedar-ne al marge. Cal ensenyar com el territori és on hi ha els recursos, és on hi viu molta gent que el gestiona i cal cuidar-lo, sense paternalismes, cuidar-lo com a part del tot que és. A la CUP tenim molta feina, organitzar-nos al territori i sobretot fer entendre i teixir complicitats amb els companys i companyes de la urbs. Les CUP urbanes han de sentir seu el territori i abandonar postures de manca de comprensió i paternalisme per a poder entre tothom establir les estratègies d’equilibri territorial que cal seguir. Cal consolidar discurs i cal triar la direcció on anar. Cal veure el model de país que volem el qual ha de tenir si o si model de territori que volem.
Són tant importants els barracons a escoles d’extraradi com les escoles tancades que tenim a comarques. Són iguals d’importants, repeteixo. És igual d’escandalós que tanquin plantes d’hospitals com que a molts pobles no hi hagi metge i infermera cada dia. Les escoles al món rural són una estructura de pura supervivència. Els serveis mèdics diaris també, vivim en una ruralia on la majoria de la gent és major de 60 anys.
Tenim companyes i companys que treballen i molt en la defensa de la sanitat pública i de l’ensenyament. Si no entenen que cal sortir dels barris i ciutats a defensar fora d’allà la mateixa sanitat pública i el mateix ensenyament només seran uns “afiliate compañero” i la seva feina no aconseguirà l’objectiu que és i ha de ser consolidar una sanitat i un ensenyament públic, català i de qualitat.
Només persones i organitzacions irresponsables voldran separar les lluites del territori amb les lluites que es duen a terme a la urbs. Si no s’estableixen reciprocitats, complicitats, teixits i sobretot relacions de producció ocasionarem un obstacle difícil de superar. Canviem actituds aquí i allà, plantegem estratègies noves aquí i allà, treballem molt aquí i allà perquè així finalment ens en sortirem aquí i allà.
