Hi ha qui diu que les conclusions que ha aprovat el Parlament sobre el procés constituent exclouen els que no són partidaris de la independència. Llegit el text de les conclusions, m’ha semblat que el procés constituent dissenyat pel Parlament pot encabir tots els posicionaments ideològics, tant polítics com socials, tant favorables com desfavorables a la independència. Si d’això es tracta, no he trobat elements en les conclusions finals del Parlament que puguin forçar la voluntat dels ciutadans de Catalunya en un sentit predeterminat.
Pel que es refereix al resultat parlamentari, veig que el procés és obert, equilibrat i possibilita optar per qualsevol forma de articulació, o no, amb l’estat espanyol. Es tracta d’un mètode, més o menys reeixit, però neutral en els seus termes. Per tant, he d’expressar la meva disconformitat amb les al·legacions d’arbitrarietat que, a aquest respecte, han formulat alguns representants CSQEP i que, en ocasions, sembla comptar amb el suport d’alguna entitat de la societat civil.
Alguns argumenten que el debat constituent permet aproximar certs sectors de la societat al concepte de ruptura democràtica ja que posa en evidència la necessitat de trencar amb el règim del 78. Les transformacions econòmiques, socials i institucionals que sorgirien del debat comportarien l’aprofundiment de la democràcia i de la llibertat. La impossibilitat de realitzar aquestes transformacions en l’àmbit de l’estat espanyol, diuen, conduiria a aquests sectors a la conclusió de que res es possible sense implicar-se en la construcció de la República Catalana independent.
Davant d’aquesta idea hi ha qui manté que no és el mateix el debat constituent que el debat sobre la independència i que tots dos debats han de mantenir-se separats. La distinció parteix de la tesi de que mentre el segon, el de la independència, és un debat excloent, el primer, el constituent, és inclusiu, i els no independentistes s’hi podrien involucrar. Conclouen que el millor que es pot fer ara és procedir a un debat, que diuen constituent quan, realment, es tracta de deliberar sobre el país que voldríem. D’aquest debat s’anirien destil·lant elements que podrien ser recollits, o no, al seu dia, en una hipotètica constitució.
En definitiva, ens trobem davant dues concepcions divergents: la part comuna és que totes dues convoquen la ciutadania a un gran debat sobre el futur de Catalunya, però dissenteixen profundament en el contingut i l’objecte del debat. Els uns, parteixen d’una concepció ateneista, de debat i elaboració de conclusions genèriques sobre una societat millor, sobre “el país que volem”, i per això s’emmirallen en el model del Congrés de la Cultura Catalana. Els altres es pregunten, i proven de donar-hi resposta de forma concreta i directa, sobre les qüestions que ha d’abordar i donar resposta la constitució catalana, així com quin és el model econòmic, polític, social, institucional, cultural, de sostenibilitat, etc., que necessita la Catalunya del segle XXI. No volen transmetre generalitats o estudis i anàlisis temàtics enciclopèdics, sinó propostes, mandats concrets (amb voluntat vinculant, perquè recullen la veu del poble expressada en múltiples assemblees ciutadanes ) a una eventual assemblea constituent que, lliurement i de forma sobirana, conclourà el text de la constitució de la nostra República.
És falsejar la realitat, afirmar que el debat sobre el contingut d’una eventual constitució comporti prefigurar el resultat del procés a favor de la independència i que, per tant, cal deixar de banda tot debat sobre l’articulació (internacional) de la República Catalana. És que en la discussió sobre el país que volem no s’abordaria com han de ser les nostres institucions i quina ha de ser la nostra relació amb els altres pobles ibèrics?
Els continuadors de la campanya “El país que volem”, que no va ser massa reeixida en el passat, no han adaptat el seu vell discurs (anterior al 9N) a un present en què s’ha accelerat la velocitat de creuer de l’independentisme, tant cívic com institucional, s’ha incrementat la repressió de l’estat, mentre que l’unionisme manté la seva negació intransigent a qualsevol tipus de diàleg democràtic, i els d’En Comú naveguen en les aigües de l’ambigüitat i la dilació, potser perquè pensen que electoralment els poden ser favorables. En un ambient tan turbulent, tan políticament encès, amb tantes urgències socials, econòmiques, ambientals i estructurals immediates que exigeixen grans esforços i respostes concretes, plantejar ara un debat innocu sembla poc engrescador i una pèrdua de temps tant per als que avancen cap a la República Catalana com per aquells que encara esperen la llum verda de l’acord amb l’estat espanyol. En definitiva, es tracta de una proposta retardatària que a més i molt probablement, no porta enlloc.
Gran part de la ciutadania se sent a punt per a l’assoliment de la República Catalana Independent. Que el RUI, més enllà de tot el debat que generi, sigui una proposta assumible mostra l’acceleració que està tenint el procés. Per contra, les successives intervencions del president i del portaveu de CSQEP donen la mida de quina és la seva poca disponibilitat al diàleg constituent.
Un debat sobre una constitució en abstracte que, com hem vist, es redueix a debatre sobre el país que volem, únicament permetrà als líders de CSQEP guanyar temps sense desentonar en excés del paisatge, mentre compten amb el paraigua intel·lectual d’alguna entitat de la societat civil que els permet dir, que si no participen en el procés constituent, si s’oposen a les conclusions de la Comissió d’estudi del Procés Constituent aprovades pel Parlament de Catalunya, és perquè els partits sobiranistes no tenen voluntat d’ampliar el suport polític i tenen preconfigurat “el resultat del Procés Constituent al marge de l’opinió del conjunt de la ciutadania”.
I és que CSQEP no vol participar en l’obertura d’un procés constituent si aquest no parteix de la subordinació a les exigències del art. 91 de la constitució espanyola, tal i com han anat manifestant de forma reiterada. És a dir que només acceptaran un referèndum si aquest està pactat amb el PP i el PSOE
Em sembla que la conclusió que s’imposa és clara. Per una banda cal mantenir l’oferta de diàleg constituent als diferents espais que conformen l’univers dels d’En Comú, però crec que s’ha de fer sobre la base de l’acord del Parlament, millorada en el sentit que es basi en la participació directa ciutadana i en que l’assemblea constituent sigui mixta; perquè, diguin el que diguin, la proposta de fòrum constituent que es formula, amb participació de la societat civil i dels partits polítics, els és extraordinàriament favorable.
Més enllà, tant des de les entitats de la societat civil com des de les institucions de la Generalitat i el Parlament, cal adreçar-se a tota la ciutadania per informar-los i per establir un debat intens sobre els beneficis que es derivaran de les grans transformacions socials, econòmiques, polítiques, culturals, etc., que podrà aportar l’assoliment de la República Catalana independent, i el deixar de ser súbdits de la corrupta monarquia espanyola per esdevenir ciutadans de la nova República.
Setembre de 2016
Alfredo Bienzobas, membre de Drassanes per la República Catalana
