La dama estupefacta

H i ha imatges que conten molt millor que un miler de cròniques una època i un estat de coses. Fotografies que capturen l'essència del moment amb una amplitud de camp devastadora. Gràcies al treball dels darrers anys dels nostres companys foto-periodistes, podríem confeccionar una història recent del País Valencià sense recórrer a les paraules. De l'impúdic trajecte en Ferrari de Francisco Camps i Rita Barberà, en el punt àlgid i expansiu del deliri valencià, a la colpidora imatge en blanc i negre, obra de Kike Taberner, d'un acte d'exaltació d'Alberto Fabra que retratava l'agonia d'un règim i els seus acòlits. El principi del final.

La ressaca d'aquella borratxera, tanmateix, ens està proporcionant les imatges més punyents i il·lustratives. La més esgarrifosa, la fotografia de Biel Aliño de la mà dreta de Barberà, Maria del Carmen Garcia Fuster, després de declarar en els jutjats. Tot i que important, aquesta dona és una peça menor de l'entramat de corrupció. La imputació de Rita Barberà és una altra cosa. L'alcaldessa d'Espanya, l'amiga de Mariano Rajoy, comença a retre comptes davant la justícia pel finançament del PP. Cacera major. A la caiguda política, a l'hòstia quina hòstia electoral, seguirà un descens a inferns encara més profunds i inhòspits. La fera ferotge, acorralada, agita les urpes i s'arrapa a l'escó de senadora. No busqueu en això vestigis de la ferotgia pretèrita. Barberà és més aviat una tigressa vella, dèbil i arraconada que espera el final.

La dama estupefacta i poruga que retractaren aquesta setmana els fotògrafs a l'eixida del seu domicili. Una altra imatge per a l'àlbum de la història. Amb dues instantànies semblants però diferents que em semblen definitòries. La imatge més colpidora del moment, tal vegada, és de Miguel Lorenzo i correspon a una fracció de segon abans d'obrir el reixat de sa casa. Barberà ha descobert els fotògrafs. Mira als seus objectius prement la boca amb força, invisibilitzant els llavis. El rostre transmet por i neguit, però també odi. És una mirada dura, encara una mica desafiant, de qui se sent acaçat. La gàbia, d'una potència metafòrica prístina, serveix alhora de refugi i cel·la.

Uns instants després, Mónica Torres ens ensenya a l'antiga alcaldessa sense un bri d'altivesa. La tanca deixarà de ser un element de protecció. És ara una anciana d'ulls espantats i suplicants. Una senyora d'edat, neguitosa i irreconeixible, difícil de relacionar amb l'estrèpit alcohòlic de la crida i dels petards llançats als regidors de l'oposició. Algú que tracta de digerir des de la debilitat el revers obscur de la notorietat. Que no ha fet encara la descompressió, que no ha completat mentalment l'itinerari que condueix de les abraçades i les floretes de les venedores del mercat a les misèries de la banqueta dels acusats. La dona que alguns mitjans encara tracten, per acció o per omissió, amb una sospitosa deferència, residus del vell poder o de l'afinitat ideològica o personal.

Aquesta penúltima postal de l'enfonsament, la de la senyora gran atònita i espantada, podria reviure en nosaltres nostre costat més humà i commiseratiu. Si no fóra per tota la prepotència passada. Perquè mai no ha demanat perdó ni s'ha disculpat de res més enllà de passar la vergonya del "caloret". Perquè en els seus actes i paraules no s'esbrina ni un gram de penediment, d'assumpció de culpes o responsabilitats. Perquè els seus ulls esverats no transmeten lucidesa ni comprensió. Són la prova que Rita Barberà no ha entès encara el seu sinistre paper en aquesta història.