Divendres al vespre aterrava a Sant Boi de Llobregat just a temps per poder sentir els primers parlaments. A l'escenari, una barreja curiosa d'activistes històrics, polítics i sindicalistes. La idea de fer aquell acte, segons m'expliquen diverses fonts dels partits implicats, va sorgir de la bona entesa entre les seccions locals de la CUP, ERC i Podem amb l'objectiu de fer quelcom senzill per commemorar la Diada de 1976, ras i curt. I sense cap més intenció de buscar tres peus al gat. El que pràcticament no s'ha explicat és que a les converses per fer l'acte també hi havia des d'un bon principi ICV, però va acabar resultant que els de Coscubiela no van entendre's amb la resta de partits i van acabar plegant de la coordinació just un mes abans de la Diada.
Personalment el vaig trobar un pèl fred i forçat. El vaig veure com un míting allunyat de la dinàmica popular que ha marcat, precisament, les diades dels últims anys. Vaig sentir discursos per a convençuts, construïts a base de consignes amb un cert aire de precampanya i on cadascú escombrava cap a casa. Malgrat això, està més que bé que es facin aquestes coses, com tantes altres que es fan des de la cuina dels partits polítics. L'acte, de fet, no tenia més pretensions que commemorar una Diada històrica. L'escenari de Sant Boi però, va acabar captant tota l'atenció mediàtica quan des de les files convergents es va voler fer una altra lectura de la cosa. Les declaracions de Marta Pascal, del PDC, atiant el fantasma d'un tercer Tripartit, van ser suficients per acabar de crear un cert clima de tensió just dos dies abans de la Diada. Tret al peu, sens dubte, de Pascal. Només cal tirar d'hemeroteca per veure que tant ERC com el PDC ha fet actes de tota mena amb altres partits, associacions, sindicats i patronals. Fins i tot els convergents comparteixen, encara, eurogrup liberal amb Ciutadans. Tot plegat però, no ha servit perquè ERC, el seu soci de govern, insinuï deslleialtats tot recordant els pactes del Majestic entre CiU i el PP.
Deixant de banda els estirabots del timó convergent, segurament l'acte de Sant Boi d'aquest 2016 no passarà a la història com ho va fer la manifestació de 1976. Qui sap si només en retindrem a la memòria la fotografia del líder de Podem a Catalunya, Albano-Dante Fachín, rere una estelada aixecada per Anna Gabriel i Oriol Junqueras mentre cantaven l'Estaca. M'expliquen fonts de l'organització que això de l'estelada en cap cas va ser una cosa calculada, sinó que tot plegat va ser fruit de l'espontaneïtat. Una dona del públic li va allargar la bandera a Gabriel i aquest la va compartir hàbilment amb Junqueras de manera que el líder de Podem es quedà al mig de l'escena. Així va ser com Albano-Dante no va tenir altre remei que restar, de manera imprevista i amb certa cara de circumstàncies, rere la bandera independentista. No hauria lligat gens amb els discursos unitaris que s'acabaven de sentir, si hagués fet el lleig de desplaçar-se a una altra banda de l'escenari mentre entonaven tots plegats i fraternalment l'Estaca. El que també va passar i no s'ha explicat és que en acabar l'acte, un dels responsables de premsa de Podem, va posar el crit al cel esbroncant els organitzadors de la vetllada, retraient-los que no haguessin col·locat un cordó de seguretat per evitar que una bandera independentista arribés a l'escenari. En part, a Podem la jugada de Sant Boi els hi va sortir cara. Potser tant ells com Pablo Iglesias van acabar la nit prenent-se un Almax per alleugerar la mala digestió en preveure que part del seu electorat i la premsa de la Meseta els hi faria passar comptes per una fotografia com aquella.
Està molt bé rellegir i reinterpretar Valentí Almirall, Lluís Companys tot reivindicant l'esperit de l'Assemblea de Catalunya de 1976, però a ningú se li escapa que el catalanisme popular que els diferents actors polítics del món dels comuns volen abanderar, està molt lluny del crit "llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia" de la Diada de fa quatre dècades. Avui, a la Catalunya de 2016, el catalanisme popular es diu independentisme i és el moviment social més gran del país, que porta sortint al carrer massivament des de l'any 2012 sense que cap altra demanda popular hagi pogut superar-lo. De res servirà repetir com una vegada i una altra que això del procés és un suflé, però encara servirà de menys intentar fer creure a tots aquells que es van manifestar diumenge, que la sortida òptima per a Catalunya és reformar Espanya per aconseguir un referèndum que l'Estat ha rebutjat incomptables ocasions.
És per tot plegat que la metàfora d'Albano i l'estelada pot acabar sent un presagi del que passarà. Tard o d'hora arribarà un moment que ICV, Podem i els comuns es trobaran en la disjuntiva de triar entre una monarquia escleròtica o una nova república. Jo no en tinc ni idea del que acabarà succeint, però el que sí que tinc clar és que facin el que facin n'acabaran patint les conseqüències tal com ha passat amb la resta de partits que, amb legítimes postures diferents, han hagut d'afrontar el debat sobiranista. Perquè la tria, en el fons, no és entre monarquia o república, ni entre la RUI o referèndum pactat, ni entre Espanya o Catalunya. El que planteja el catalanisme popular que va sortir el passat 11 de setembre és bastant més cru: o estàs amb el poble o estàs contra el poble. No sigui cas que alguns, de tant parlar de catalanisme popular, acabin fent allò tan vell de fer coses en nom del poble però sense el poble.
