En una entrevista que vaig tenir l'oportunitat de fer-li a l'historiador i company Agustí Alcoberro sobre l'onze de setembre, va recordar un dels dietaris que ell mateix i Mireia Campabadal van rescatar pel volum Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714 editat per Barcino. Es tracta del dietari del monjo carmelità Manuel Soler del que Alcoberro destacà una premonitòria frase: "Lo estrago nos pot dir, però de vuy a 300 anys se'n recordarà" El monjo tenia tota la raó i les gestes, proeses i dignitat d'aquella ciutat solitària enfront dels imperis més bàrbars de l'època encara ens commou tres-cents anys després. Ens commou però pel que hem vist, no a tots. Una part de l'esquerra borbònica que tenia el costum d'anar a la platja cada diada, ha decidit (després de la derrota sense pal·liatius de les eleccions de juny) centrar-se en la conquesta del "relat" català. I s'han empescat aquesta pamema del "catalanisme popular ad hoc" que, en definitiva, vol allargar uns anyets més l'autonomisme fins que aquestes forces agafin aire.
El problema és doble: per una banda, l'atac d'interès que han tingut alguns per les dissorts de la nostra història, ha deixat palès una còsmica absència de coneixements per part d'aquests nous quadres dirigents i dels fills de la burgesia catalana (sector progre)
Des d'aquell gloriós moment rotllo "Ministerio del tiempo" que va tenir Joan Giner en qualificar Casanova com "militar carlí", fins a la patètica piulada d'en Jordi Guillot triant els morts populars del Camp de la bota per sobre dels del Fossar de les moreres perquè, com a consumidor, té dret a triar quina història ha passat i quina no. I finalment el també tristíssim intent d'Albano Dante Fachin de fer-nos creure que la diada de Sant Boi es va fer allà perquè era el cinturó roig i perquè estava plena d'autonomistes arribats amb la immigració i catalans de l'esquerra fraterna. I s'oblida (ignorància o manipulació?) que Sant Boi va ser triada precisament perquè s'hi troba la tomba del "burgès" i "carlí" Rafael Casanova.
Per això és fonamental que avui sapiguem que sí. Que sí, volem homenatjar el catalanisme popular. I per això l'onze de setembre proclamem la vigència de la lluita per la llibertat en el seu sentit més ampli i recordem la dignitat que representa que un poble abandonat per tothom s'enfrontés sense covardia, aquell dia del 1714, no només a Espanya i França sinó també i sobretot, a l'absolutisme i la tirania.
El catalanisme popular està enterrat al Fossar. Va lluitar al Baluard de Jonqueres, va carregar a cavall pel Born amb Villarroel. El catalanisme popular era assetjat a Cardona i lluitava per les muntanyes plenes de miquelets. I en acabat, aquest catalanisme popular va començar una guerra sorda i victoriosa: la guerra de la memòria que ens ha portat fins avui.
No ens deixem engalipar pel postmodernisme discursiu que tot ho barreja. A l'onze de setembre sempre és benvingut tothom perquè representa, no tan sols la memòria de les llibertats catalanes, sinó la constatació de què un poble, quan decideix de forma unilateral davant l'imperi, mantenir-se lliure, pot caure derrotat però mai serà oblidat. Honor doncs als caiguts al fossar de les Moreres i al Camp de la Bota. Al Conseller en cap que descansa a Sant Boi i els que encara ho fan als marges de tantes carreteres. Són els mateixos.
