Aquests dies s'ha recordat el 80è aniversari de la creació del Consell de l’Escola Nova Unificada, el CENU, descrit com la "culminació d’un llarg procés de creació, experimentació i consolidació d’un moviment pedagògic."
Emili Cortavitarte, de la CGT, recordava aquesta experiència pedagògica amb l'article "A 80 anys del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), la gran obra educativa de la Revolució Social."
Aquesta institució va ser creada per decret de 27 de juliol de 1936 a Barcelona amb la finalitat d’iniciar una escola nova, única, gratuïta, laica, amb coeducació i en llengua catalana, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana.
El CENU es proposava de coordinar els serveis d’ensenyament de l’estat, de l’ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Estava dirigit per quatre representants de la UGT (Federació de Treballadors de l’Ensenyament), quatre de la CNT (Sindicat de Professions Liberals), un de l’Escola Normal de la Generalitat, un de la Universitat Autònoma, un de la Universitat Industrial i un de Belles Arts. El comitè executiu era format per Joan Puig i Elias, Francesc Albert, Joan Hervàs i Miquel Escorihuela.
El 1936-37 elaborà el Pla General d’Ensenyament basat en l’ensenyament permanent en grups i en una distribució segons les capacitats i els interessos. També preveia que cada escola fos adscrita a una col·lectivitat de producció.
Entre els anys 1936-37 les reformes en edificis expropiats possibilitaren l’escolarització de 50 000 nens. El 1937 hi havia matriculats 111 000 infants, dels quals 21 000 no pogueren ésser escolaritzats, bé que el CENU encarregà al Sindicat d’Arquitectes de Catalunya un projecte de 30 nous grups escolars. La mobilització progressiva dels mestres en 1937-38, però, representà un obstacle per aquesta experiència de nova pedagogia. Fou dissolt pel febrer del 1939.
Del no-res al Consell d’Escola Nova Unificada
Amb aquest títol Xavier Díez, de la USTEC, receperava el 2012 en un article aquesta memòria del CENU, destacant els antecedents d'aquesta experiència educativa i la magra situació de l'ensenyament en les classes populars durant el segle XIX i inici del XX:
"El CENU, a partir d’aquesta base de confederació d’escoles lliures, acabà de fet amb el problema de dèficits educatius acumulats que comportaven, com hem explicat anteriorment, que més d’un de cada tres nens en edat escolar no tingués escola, o que bona part de l’educació consistís en la repetició i memorització des de l’amenaça del càstig corporal. La pràctica pedagògica racionalista, el pensament crític, la coeducació i l’autogestió foren imposades a partir de la col·lectivització en una xarxa única pública sota principis democràtics. Això vol dir, i a partir del principi “cap nen sense escola, cap escola sense mestre”, la incautació dels centres religiosos i la conversió de bona part dels edificis eclesiàstics i de la gran burgesia catalana en edificis escolars d’accés universal, públic, gratuït, coeducatiu de sexes i classes socials i democràtic. Ideal que fou teixit al llarg de dècades d’iniciatives empreses per col·lectius de treballadors i treballadores que consideraven que una educació de qualitat, sota paràmetres democràtics i autogestionaris, era possible i necessària."
