Què podem fer?

La tragèdia colpejava Niça aquest dijous a la nit, en un nou acte de terror. Tot s'hi val, no hi ha límits, ni regles, ni escapatòries, mentre la vida agafa un to d'urgència i el nou terrorisme no ens permet gaire marge d'acció. És imprevisible, aterrador i altament destructiu, tal com demostra el recompte de víctimes i la magnitud d'uns danys que seran irreparables. I, un cop més, tots tindrem pressa per respondre la pregunta que ens colpeja la consciència: Què podem fer?
 
I la pregunta s'instal·la a casa, al carrer, a la feina, en les converses més diverses, en whatsapps, en pensaments que es barregen amb imatges grotesques i, alhora, tan reals. I la pregunta segueix, obstinada, mentre ressonen els titulars freds i calculats de polítics i gurus, mentre sentim que això és una guerra, que el perill és màxim i pot ser imminent, que vivim en un estat d'excepció, que cal augmentar el nivell d'alerta i anar amb molt de compte.
 
L'alarmisme, però, no ens desvia de la pregunta, que segueix perseguint-nos, insistentment. Perquè sabem que és molt urgent no caure en el desànim, seguir gaudint sense por, no fer sensacionalisme, ser prudents en anàlisis i diagnòstics, evitar vídeos d'una barbàrie explícita, llegir bé la transcendència política de l'assumpte, no donar carnassa a l'odi, no permetre guetos, valorar la diferència com pertoca, i fer que els nouvinguts siguin partícips del tresor de ser part de la nostra història. No és fàcil. I és aquí on sembla que trobem la resposta.

Una resposta que voldríem trobar en el sistema educatiu, que comença a les escoles, continua a la taula de casa, al brogit de les places i en l'ecosistema del nostre barri. Una resposta que no comporta atacs preventius, venjances o guerres del bé contra el mal, sinó abocar milers de milions en fer que això rutlli i en extingir l'odi des de la base. Una resposta que no hauria de tolerar cap retallada si parlem de cultura, ensenyament o civisme. L'única resposta contra el terror, sense escatimar ni un sol cèntim d'euro.