Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Plaça del milicià desconegut

Article d'Agustí Barrera i Puigví, historiador, veterà independentista i militant de CUP d'Arenys de Munt

30/07/2016 Memòria històrica

Fou el mateix 13 de juliol, ho recordo perquè vaig pensar que 3 dies més tard faria 80 anys del cop d’Estat feixista, i de l’esclat de la guerra del 1936-39. Anava a un encàrrec prop de l’església de Santa Maria del Mar, absort en les meves cabòries i badoquejant amb la varietat i coloraines dels turistes que saturaven els carrers. Em vaig trobar de cop i volta enmig de la Plaça de Sant Josep Oriol. Sembla que en la nostra historia només hagin existit sants i santes, que els metges, botànics, arquitectes, excursionistes, científics, teixidors i conductors d’autobús siguin només una part insignificant de la nostra realitat.

Vaig recordar que anys enrere m’havia cridat l’atenció una pintada feta amb quitrà, situada a uns 15m d’alçària a la paret de l’església, fent cantonada amb la Placeta del Pi, la pintada deia: Miliciá desconegut, amb l’accent tancat a la lletra a. Podem suposar que la voluntat de l’avançat grafitaire que va deixar la seva empremta històrica, devia ser de batejar l’indret com a Plaça del milicià desconegut, recuperant el concepte del “soldat desconegut”, en la versió revolucionària del milicià.

Vaig pensar en els milicians i milicianes del Front d’Aragó, aquells que van anar a defensar la propietat col·lectiva dels mitjans de producción, de la terra, la revolució social com a forma de redistribució de la riquesa i un Estat al servei dels sectors populars. Ara ens volem fer creure que els milicians defensaven la democràcia i les llibertats, ben segur que no defensàven el model de democràcia sorgida del règim del 1978, ni la llibertat de mercat, tan ben valorada pels actuals demòcrates.

Potser la Barcelona de la Rosa de Foc, la ciutat de les barricades i la lluita obrera hauria de deixar de ser una ciutat aparador, a la cacera del turista, i recuperar la seva història curulla de cultura i èpica llibertària com a element de la seva identitat.

A la mateixa Plaça de sant Josep Oriol s’hi troba el Bar del Pi. Allí el 23 de juliol del 1936, enmig d’una Barcelona encara fumejant del combat contra l’exèrcit feixista, es fundà el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), com a resultat de la fusió del PCC, PCP, USC i la Federació catalana del PSOE. El PSUC tingué un paper fonamental políticament i militarment en el desenvolupament de la guerra, pel seu control de l’exèrcit, mitjançant la figura del Comissari Polític, i per la influència dels assessors soviètics, que moltes vegades per desconeixement de la realitat catalana aplicaren mesures militars a remolc de consideracions polítiques. Quan la guerra del 1936-39 el PSUC no va desenvolupar una línia política pròpia, actuà subordinat a les decisions de la Internacional Comunista i de J.Stalin. Quan J.Comorera va voler fixar una tàctica i estratègia pròpia fou expulsat del PSUC/PCE (1949) acusat de “titista i nacionalista petit burgès”, morí al Penal de Burgos el 1958.

Quan marxava de la Plaça del milicià desconegut, em va semblar que al començament del carrrer de la Palla enmig de l’ombra de les cases, una figura amb boina em saludava amb un mig somriure tristoi aixecant el puny, vaig fer un gest de resposta amb la meva mà dreta.

El PSUC i la seva continuïtat històrica, sota distintes sigles, ha estat una organització d’un marxisme escolàstic, que al llarg de la seva evolució mai no ha fet plantejaments revolucionaris. Això malgrat la llarga llista de militants empresonats, torturats, exiliats i afusellats durant el franquisme i a la resistència francesa. El 1948 el PSUC canvia la seva tàctica política, opta per “l’entrisme” a les organitzacions del franquisme, dissol el seu Exèrcit Guerriller de Catalunya, quatre militants d’aquest Exèrcit Guerriller, Joaquim Puig i Pidemunt, Numen Mestre i Ferrando, Pere Valverde i Fuentes i Àngel Carrero i Sancho són afusellats al Camp de la Bota, a 3/4 de set del matí, del 17 de febrer del 1949. Diuen les cròniques que fou un dia ennuvolat i que van caure llàgrimes del cel en forma de pluja.

Pensem que seria un acte de recuperació de la memòria històrica i de justícia política, posar-hi el nom de la Plaça del Milicià desconegut, a la Plaça on hi ha la pintada fent realitat la voluntat expressada fa 80 anys per una mà anònima. Així podríem honorar com es mereixen tots aquells combatents que lluitaren per una revolució igualadora i la democràcia econòmica.

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid