D’aquestes mobilitzacions espontànies es pot destacar la realitzada a Barcelona el 2 de juny de 1972 per protestar contra les detencions de membres del FAC: unes 150 persones van intentar manifestar-se entre els carrers Portaferrissa i Portal de l’Àngel amb senyeres i una pancarta fins que van ser dissolts per la policia. També arran de l’execució de Puig Antich (el 8 de gener de 1974) es van organitzar talls de carrers i una petita manifestació, malgrat el boicot del PSUC i la inhibició del PSAN.
Aquesta expressió de solidaritat també es va repetir el setembre de 1975 amb motiu dels darrers afusellaments del franquisme (27 de setembre), com ara el de Juan Paredes Manot, Txiki, a Cerdanyola del Vallès. En aquesta ocasió la manifestació, que es va iniciar a la plaça del Llapis de Barcelona, va comptar amb la presència de membres destacats de partits com el PSUC o el MSC (per exemple, Joan Reventós).
Per la seva honestedat i tenacitat, cal destacar la figura de Lluís Maria Xirinacs, empresonat diverses vegades durant aquest període i proposat com a Nobel de la Pau el 1975. Les seves vagues de fam i les seves declaracions de solidaritat amb els independentistes empresonats i amb tots els presos polítics el van convertir en un referent de la lluita antifranquista i antirepressiva. Va reclamar les llibertats i drets humans dels detinguts davant del TOP, als consells de guerra a militants del FAC (octubre de 1972) o durant el procés de Burgos (1970).
Aquesta solidaritat humanitària, però, no tenia una estratègia política definida. Les motivacions i les reivindicacions estaven determinades pel seu caràcter cristià i solidari. I l’estratègia dels seus referents, els cristians de base, Pax Christi o l’Assemblea de Catalunya, es basava fonamentalment en l’acumulació de forces contràries a la dictadura, a través de l’assistència jurídica, les mobilitzacions de protesta o el suport humanitari.
A finals de juliol de 1977 es va crear Socors Català, un grup antirepressiu nascut ad hoc per defensar els detinguts pel “Cas Bultó”, que es convertirà en l’eix vertebrador de tota la campanya de mobilitzacions per aconseguir la llibertat d’aquests independentistes. Es tractava d’un grup unitari impulsat pels col·lectius i partits que estaven disposats a solidaritzar-se amb els detinguts i posteriorment exiliats.
Socors Català va portar a terme a finals d’agost una campanya de suport amb els independentistes presos que estaven en vaga de fam per reivindicar l'amnistia i els drets bàsics a la presó. Aquesta campanya va donar els seus fruits l’Onze de setembre de 1977. Al matí, els milers de concentrats prop del Fossar de les Moreres van corejar, per primera vegada, una consigna que s’anirà fent habitual amb el temps i que era pròpia del llenguatge de l’independentisme històric i del nacionalisme radical: «Llibertat Patriotes Catalans!». Aquesta activitat antirepressiva també es va fer present a la manifestació multitudinària de la tarda.
Aquests presos independentistes seran els protagonistes en la lluita per l'amnistia durant l’estiu de 1977, abans que les presons comencessin a buidar-se totalment de represaliats del franquisme. Concretament, la vaga de fam que van iniciar els presos d’EPOCA, Àlvar Valls i Carles Sastre, i Emili Simó (FAC) actuarà com a catalitzador d'aquesta amnistia, que serà finalment parcial i discriminatòria. Després de 32 dies de vaga van ser ingressats a l'Hospital Clínic el dia 16 de setembre, on van ser traslladats per un comboi de jeeps de la policia després que a la Model s'hagués produït un intent de motí de suport als vaguistes.[1]
Socors Català va ser l’assaig del que més endavant esdevindria una peça clau de l’estratègia independentista, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). Tanmateix, cal apuntar que va néixer amb la urgència de donar resposta a uns fets en uns moments convulsos, fet que va limitar-ne una major politització.
Podríem dir que va néixer “abans d’hora”, ja que aquesta plataforma de solidaritat va aparèixer empesa per la necessitat davant unes detencions en un moment de desorientació política i en què encara no estaven consolidades les propostes estratègiques i organitzatives que donarien embranzida al nou moviment. En aquest sentit, la tasca antirepressiva de Socors Català entre els anys 1977-1978 va anar més enllà del suport a represaliats d’un moviment independentista poc clarificat i, per exemple, l’abril de 1978 va impulsar una campanya activa de solidaritat amb dues membres del PCE(i) que duien a terme una llarga vaga de fasm.[2]
Malgrat la feblesa i la urgència amb què va néixer Socors Català, aquest grup va generar una de les situacions més clarificadores per a l’evolució de l’independentisme català: el 12 i 13 de novembre de 1977 es va celebrar a Barcelona la Primera —i darrera, per ara— Conferència d’Organitzacions d’Esquerra Independentista, i Socors Català hi va presentar un document de solidaritat amb els quatre represaliats als quals s’havia retirat l’amnistia arran del recurs de Martín Villa. En aquest document es demanava la dimissió del governador falangista i s’expressava “la voluntat de donar suport a tots aquells que lluitaven per la independència amb les armes a la mà”. Aquests termes van molestar molts dels assistents i van provocar que alguns dels grups que participaven a la Conferència no el signessin.
Es va establir, doncs, una frontera política i una clarificació de facto que aventurava el paper polític (ruptura o assimilació) que jugarien les organitzacions i els militants independentistes. Entre els partits que s’hi van negar hi havia el Front Nacional de Catalunya (FNC), organització de la qual procedien la majoria dels militants d'EPOCA, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) oficial, que comptava aleshores amb una certa implantació
Més endavant, i gràcies també a aquest paper de Socors Català, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) van jugar un paper estratègic cabdal ja que van contribuir a impulsar el petit moviment independentista existent aleshores, perseguit i marginat durant la conjuntura de la Transició.
[1] Durant aquesta vaga de fam Àlvar Valls va composar de memòria (ja que no disposava ni de paper ni de bolígraf) el poema “Inscrit en la memòria”, recollit al poemari Crit, editat pels CSPC el 1980 i reeditat pel Moviment de Defensa de la Terra en versió digital el 2009.
[2] Es tractava de Immaculada Gràcia i Rosaura Martínez, les quals es trobaven ingressades a l’Hospital Clínic després d’iniciar la vaga de fam a la presó, que va allargar-se fins al 45 dies.
La informació d'aquest article correspon al capítol "Lluita antirepressiva a la fi del franquisme i als primers anys de la Transició" del llibre Terra Lliure, punt de partida (1979-1995). Una biografia autoritzada
