Vagi per endavant que, tot i no compartir horitzó nacional, considero Xavier Domènech un dels millors candidats catalans que hem tingut en els diferents comicis dels últims anys. Coneix bé la realitat sociopolítica del país, té bones habilitats comunicatives, és intel·ligent i és una persona humil. Valors, tots ells, que dissortadament no són gaire fàcils de trobar entre això que els seus socis de coalició han titllat sistemàticament de "casta política". Dit això, sembla evident que la ferida oberta amb el mapa blau, quasi uniforme, que va deixar el resultat electoral del 26 de juny encara sagna a doll. Les eleccions del 26J van clarificar dues coses: la primera és que el canvi, a Espanya, no és possible —per ara— i la segona, que la moto del referèndum només va funcionar amb aquells que realment el volen: catalans i bascos.
La frustració i la mala digestió han arribat a l'extrem que l'entorn dels comuns ha passat, en pocs mesos, de vendre's com a alternativa plausible per presidir l'Estat a aspirar al segon lloc, fent del fallit sorpasso un lema de campanya electoral. Sembla que faci anys ja que el mateix Domènech es postulava com a ministre de la Plurinacionalitat amb iniciatives tan sui generis com que el DNI tingués elements simbòlics que facilitessin el reconeixement a la diversitat nacional de l'Estat. El resultat ja el coneixem. De governar Espanya, res de res. La remuntada al PSOE per fer fora el PP ha quedat ajornada fins a l'any 2020. L'últim objectiu dels comuns, també inabastable, ha quedat aigualit i ara ja només s'opta a què Xavier Domènech pugui presidir, condicionat amb múltiples malabarismes polítics, la presidència de la mesa del Congrés dels Diputats a Madrid.
Els comuns van engegar la campanya #XaviALaMesa el passat diumenge a través de les xarxes socials per tal d'intentar crear un estat d'opinió favorable a investir Domènech com a president de la cambra espanyola. El curiós del cas, però, és que amb aquesta campanya no s'interpel·lava el PSOE, principal escull per assolir la presidència, sinó a ERC i a les noves sigles convergents del Partit Demòcrata Català (PDC), coaccionant el seu suport per tal de "fer política, mullar-se" i "poder parar els peus al PP". La campanya en prou feines va durar 24 hores, ja que dilluns mateix a mitja tarda, s'anunciava un acord entre PP i C's per atorgar la presidència als populars.
Hores abans, el mateix dilluns al matí, Xavier Domènech era convidat a la tertúlia d'El Món a RAC1 i se li va preguntar com es menjava que els convergents passessin de ser la màfia —una mena de lepra política a la qual no et pots acostar de cap manera— a pidolar els seus vots per tal de presidir la mesa del Congrés. Domènech va respondre que això, precisament, era fer política i que ja havia parlat amb Homs per fer una reunió i abordar el tema. Tot plegat recorda quan Colau, durant la campanya que la va convertir en alcaldessa, deia allò de "fem fora la màfia". El resultat, com tothom sap, ha estat acabar governant amb el mateix PSC que titllaven de màfia i convertir, de passada, un investigat pel cas Mercuri –Jaume Collboni– en segon tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona.
El cas és que en molt pocs mesos l'amalgama Podem-ICV-Comuns ha passat d'intentar apropiar-se del llegat de les mobilitzacions populars del 15M o la PAH a presentar-se com un partit possibilista esdevenint el relleu generacional del PSC a Catalunya. Davant de la impossibilitat del referèndum i del canvi real a Espanya per la via d'alterar els equilibris electorals a Madrid, els comuns ens han volgut fer creure que la presidència del Congres espanyol era clau per fer fora el PP (sic) i assolir un espai plurinacional. No sé si els comuns han pensat en la possibilitat que realment això acabés passant. Imagineu-vos, per un moment, el president Xavier Domènech, a contra cor però reglament en mà, fent callar Joan Tardà mentre intervé en català i amenaçant-lo d'expulsar-lo de la cambra, per allò del Rey, el orden y la ley si no canvia la llengua per aquella que, segons deia el monarca emèrit, nunca fué de imposición, sino de encuentro.
En resum, de poc serveix proposar canvis estètics si abans no pots modificar el que realment importa. No pots demanar el suport del 80% de catalans que volem un referèndum quan a Espanya no en volen ni sentir a parlar. És inútil vendre una presidència plurinacional al Congrés si abans no has pogut modificar el reglament de la cambra. Tot plegat és com prometre'ns pintar-nos les cadenes de colors i les parets de la cel·la amb unicorns alats tot i tenir la certesa d'estar empresonats sota pany i forrellat dins d'un cau de 3 metres quadrats. Allò que el grup basc Doctor Deseo defineix tan bé amb la tornada de la cançó ¿Quien mueve las cuerdas? i que fa així: "Soy Feliz, puedo elegir el color de mis barrotes, vivo en el mejor de los mundos...". Tanta veritat amb una estrofa tan curta, tanta renúncia amb un partit tan jove.
