Perdó, és el costum. Volia dir “integrants del Partit Demòcrata de Catalunya”. De debò que celebro que, més enllà de les aportacions que hagueu fet a l’independentisme al llarg dels anys a través d’organitzacions de la societat civil, per fi pugueu dir amb el cap ben alt que dediqueu la vostra militància principal a un partit que es declara sense embuts independentista i republicà. Però més enllà de les declaracions d’intencions, que són necessàries, sobretot celebro que hagueu trobat les eines per limitar el poder de figures massa ambigües i propenses als pactes decebedors i als jocs de mans. I que consti que el vostre model organitzatiu dista molt del que jo considero ideal, però qualsevol mesura democratitzadora al sí del centredreta independentista em sembla saludable. I el gest em sembla valuós. Que la condició messiànica de certes figures a l’exterior del partit no condicioni el bon funcionament a l’interior del mateix.

Bon exemple d’aquest gir ha estat la progressiva rebaixa de pretensions del senyor Artur Mas pel que fa el pes que havia de tenir el tàndem presidencial. Que la presidència hagi cedit el poder executiu a un coordinador general elegit en primàries i que s’hagi imposat una limitació de vuit anys als càrrecs institucionals i de partit, són mesures que no crec que entressin en els seus plans inicials, però no tinc cap dubte de que ha preferit acceptar l’inevitable abans d’aparèixer derrotat davant l’opinió pública i davant les bases. La derrota no va amb ell, per això genera confiança en certs sectors, i el vostre partit es beneficia d’aquesta projecció guanyadora.

Aquest tarannà camaleònic, si em permeteu, m’ha fet riure pels descosits amb la qüestió de la unilateralitat. Quan la premsa digital va començar a filtrar que no incloíeu la DUI als estatuts, els vostres carismàtics “monitors” de Facebook van haver d’esmerçar incomptables esforços per tal de convèncer els usuaris més planers que, si no ho fèieu, era perquè incloure una eina que pot caducar en uns estatuts que han de durar no té massa sentit. De tota manera, un cop les xarxes van posar de relleu que l’independentisme binari (DUI sí= guai/DUI no=caca), del que tant us nodriu electoralment, us estava posant a parir, no dubtàreu en incloure el concepte a última hora als estatuts. I llavors, els “monitors” de Facebook van començar a preguntar, tot trapelles: “ERC porta la unilateralitat als estatuts? Perquè nosaltres sí, eh...”.

No em queda altra opció que admirar el vostre aparell comunicatiu i els vostres community managers. Poca gent sap fusionar tan bé la deformació professional amb la pràctica política...la nova convergència estava realitzant un estudi de mercat in situ! Ara, no vull pas dir que tot sigui de cara a la galeria. He de dir que ara em transmeteu molta més credibilitat patriòtica que abans. Però, precisament, que hagueu hagut de fer aquests canvis i aquestes noves declaracions d’intencions, posa de relleu que fins ara no éreu massa de fiar. Un cop dit això, partim de zero.

I dic partim de zero perquè, tot i que segueixo sense acceptar el 9 de novembre de 2014 com a referèndum, crec fermament en la necessitat d’un RUI que desencalli la situació. I tot i que segueixo creient que el mandat parlamentari del 27s se’l va petar en Mas amb el pacte d’estabilitat autonòmica que tants innocents van aplaudir amb les orelles aquell gener calent, vull que es trobin nous ponts d’unió. Ponts d’unió, no sotmesos a cap pressupost autonòmic, que ens permetin avançar envers la unilateralitat i la desobediència. Una unilateralitat, per cert, que haurem d’aclarir què voleu dir quan dieu que la contempleu com a últim recurs, quan a la majoria d’independentistes ens sembla d’allò més prioritària. Deixant a banda les diferències tàctiques, però, prometo defensar la construcció d’una república al vostre costat (MAI sota vostre) davant dels qui prefereixen reformar el règim monàrquic al costat del PSOE.