“Les forces armades egípcies han declarat i continuen a declarar que sempre es mantindran al marge de les qüestions polítiques”
Era el 3 de juliol de 2013, quan el llavors ministre de Defensa i comandant de l’exèrcit ara president d’Egipte Abdelfattah al-Sisi va parlar a la televisió estatal en el dia en què, amb el suport de milions de persones als carrers, els militars que han deposat el líder electe i membre dels Germans musulmans, Mohammad Mursi.
Tothom sabia llavors, al Caire, Alexandria, al sud i al nord del país, al camp i a les ciutats, fora de les fronteres d’Egipte, qui estava darrere dels esdeveniments. Qualsevol que sigui la definició exacta que s’ha de donar als esdeveniments de juliol del 2013 al Caire, és una victòria dels militars que han fet fora el que durant dècades ha estat l’objectiu de l’aparell de repressió de la seguretat interior: l’Islam polític.
En molts aspectes l’intent fracassat de cop dels militars turcs sembla aquell realitzat a Egipte, on una part dels militars s’ha alçat en contra del partit i la direcció islamista del president, Recep Tayyip Erdogan, que té afinitat ideològica amb els Germans Musulmans, els mateixos que han acabat a la clandestinitat a Egipte, els mateixos que feliciten Erdogan per esclafar els militars rebels turcs a través de l’organització criminal teocràtica Hamas.
Que ha fallat al cop per permetre el retorn i el reforçament polític d’Erdogan, quatre possibles raons.
1) Un cop sense rostre
Alguna cosa ha sortit malament en els plans dels líders del cop. Enmig dels esdeveniments, fins i tot el general retirat nord-americà que va dirigir les operacions de l’OTAN a Kosovo semblava donar lliçons de com fer un cop a la CNN. Els errors dels líders del cop, va dir el General Wesley Clark, són molts: deixar que Internet funcioni – divendres nit circulaven notícies d’una interrupció dels socials media, però molts corresponsals estrangers a Istanbul van continuar publicant a Twitter i Facebook – i no haver detingut primer de tot el president Erdogan.
Si a Egipte el 2013, el general Sisi ha aparegut immediatament a la televisió després de la detenció del President Morsi, mostrant el seu rostre i enviant el missatge clar que era al poder en aquest moment, durant diverses hores la nit del divendres – i fins ara – era difícil esbrinar qui estava darrere dels esdeveniments: tot l’exèrcit, una facció de l’exèrcit, i quina? Un cop sense cap provoca confusió, magnificant la percepció d’inestabilitat.
2) La crida d’Erdogan
L’única cara que ha sortit públicament, després d’hores d’especulacions sobre els seus moviments, ha estat precisament la del president Erdogan. Amb la seva aparició a través d’un iPhone i emes per part d’un periodista de la CNN Turca pot haver transmès una sensació de debilitat, però és així com el President turc ha pogut comunicar-se amb la seva base, i convidar-la a sortir als carrers.
Un altre factor que sembla haver estat fatalment descuidada pels organitzadors del cop és precisament el carrer. El 2013, l’exèrcit egipci ha actuat només després de dies de suport popular, coneixent les capacitats de la mobilització dels rivals dels islamistes. D’altra banda, es van moure en contra d’un moviment, els Germans Musulmans, que encara que havien arribat al poder després de dècades d’oposició organitzada no tenia ni el temps ni la llibertat d’acció per infiltrar-se en la monstruosa estructura burocràtica política i militar del règim egipci.
3) El President subestimat
Erdogan ha estat en el poder durant més de deu anys, i és al capdavant d’un moviment islamista que, igual que els Germans Musulmans a Egipte, pot omplir els carrers. La crida a prendre els carrers arriba dels minarets de les mesquites, la prova aquella nit que el president compta amb el suport de la població religiosa i conservadora. Tot i que el govern electe també ha rebut el suport dels partits d’oposició. Erdogan, el “sultà” amb l’ambició d’autòcrata que de fa mesos accentua una propensió a la repressió dels rivals polítics, la conducció durant més d’una dècada, d’un país amb una llarga història de cops contra el poder civil. Ha fet els seus comptes: no és casual que el cap de l’Estat Major Hulusi Akar, qui juntament amb altres líders militars d’alt rang ahir s’han alineat amb el líder, sigui un seu home.
No obstant això, el president sabia que, segons ha explicat bé el Wall Street Journal el passat mes de maig, quan va preveure un possible cop, els militars expulsats del poder per anys estaven tornant a l’escena política, pressionant per una major cooperació amb els aliats tradicionals d’Occident – Turquia és un membre de l’OTAN -, mentre que augmentava l’aïllament internacional provocat per les polítiques d’Erdogan.
4) Sense un clar suport extern
S’explica així la recent decisió del President d’intentar renovar els llaços amb Rússia, Israel, de tornar a pensar a l’Egipte, amb la qual Erdogan ha trencat després de la il·legalització dels Germans Musulmans, i la resta d’una regió que mira a Ankara amb progressiu distanciament. Cap suport ha arribat durant la nit, el silenci del Golf i Egipte, també el silenci de Moscou, tot i el recent acostament. Tots ells han trigat una mica massa per arribar a les declaracions de suport de la Unió Europea, i de la Casa Blanca. Israel va emetre un comunicat a 15 hores de distància. Malgrat aquests silencis, cap suport extern ha arribat als colpistes, tots els interessats en la caiguda d’Erdogan han mantingut una distància expectant abans de realitzar posicionaments polítics clars.
