Ahir a les xarxes socials bategava una antiga notícia d'ElPunt/Avui sobre la condemna "post portem" de Pepe Rubianes, l'actor galaicocatalà que morí el març del 2009. Una denúncia per haver escrit un portal català la seva opinó sobre el retorn dels papers de Salamanca. La condemna de la judicatura espanyola (juny de 2010) no va tenir en compte que l'humorista fos mort, ni el que el demandant en demanés l'absolució. Com les normatives casernaries de l'exèrcit espanyol, que condemnaven a arrest bestioles o objectes, el TS es va mostrar inflexible. Tota una metàfora.
Rubianes va qualificar el gener de 2006 l'alcalde de Salamanca pel PP d'«idiota» i «desgraciat» per la seva posició respecte a la sortida dels papers de l'Arxiu de la Guerra Civil (avui "Centre de la Memòria Històrica"). I comentava que esperava que Julián Lanzarote «s'ofegui en la seva pròpia merda».
Malgrat que Lanzarote va enviar un escrit al Tribunal Suprem el juliol de 2009 (ja mort Rubianes) -passat per registre amb el número M / R22.131 i entrada 145 i amb justificant de recepció-, en el qual el demandant "renunciava expressament a l'acció exercida en defensa del seu dret a l'honor i suplicava a la sala que es dictés sentència que absolgués el demandat, el TS va seguir endavant mogut per l'obstinació.
Així, l'Audiència Provincial va reconèixer el juny del 2007 la vulneració del dret i va condemnar l'humorista a publicar la sentència durant dos dies al portal en què va aparèixer l'article. I posteriorment el Tribunal Suprem espanyol va fer servir la valoració de l'Audiència Provincial de Salamanca, ja que considerava que les manifestacions de Rubianes «redunden en el descrèdit de la persona afectada, que per la seva projecció pública i política té transcendència social, comportant en si mateixes una desqualificació inadmissible de reputació».
El magistrat Xavier 0'Callaghan, que havia estat ponent d'aquesta insòlita sentència, també explicava que Rubianes «no és una persona dedicada al món de la política, sinó un tercer aliè a aquest àmbit, no resultant d'aplicació en conseqüència la doctrina relativa al que s'ha denominat contesa política». La sentència del Suprem també pontificava, com en les seves habituals elucubracions, que «es pot discrepar, censurar i criticar amb tota la força que s'estimi necessària, però no insultar».
