La prohibició de les estelades a la Copa del Rei ha quedat en no-res, però només des del punt de vista legal. En realitat, la mentalitat que ha empès la delegació del govern espanyol a Madrid a voler-les impedir continua ben viva, i l’animositat que ha despertat en contra tampoc no s’ha rebaixat. Un jutge va raonar ahir –i raonar és el verb adequat, crec- que les estelades no inciten a la violència, i per una vegada la separació de poders ha donat senyals de vida. Però, en realitat, res no ens impedeix pensar que la setmana que ve puguem tenir un altre exemple d’un concepte de la política que estima, pel damunt de tot, el conflicte.
Ahir, un jutge va exercir independentment, i és per felicitar-se’n. Però tristament és una mena d’oasi en un mar de decisions polititzades per part de magistrats del rang més alt. Fa molt de temps que les decisions del Tribunal Constitucional s’inspiren, aparentment, en el programa d’un partit polític, i no tant en la textualitat d’una norma que, d’acord, ha quedat desfasada, però que es va redactar, en molts terrenys, amb una gran ambigüitat, i que permet altres lectures que no la que fan els actuals responsables del tribunal. La sensació, un cop més, és que hi ha grups polítics que, en els temps actuals, s’afermen i es justifiquen a la contra, i que només busquen la supervivència en la recerca de l’enemic exterior.
La polseguera que ha aixecat la visita d’Otegi a Catalunya respon al mateix patró. Un cop el dirigent abertzale ha renunciat explícitament a la violència, i alguns dels seus companys ocupen llocs rellevants a les institucions basques, fa tota la impressió que alguns comencen a sentir nostàlgia d’aquells temps del plom i el segrest, en què resultava tan fàcil dividir entre bons i dolents. Tinc la impressió que per a molts, va ser una autèntica alegria poder treure de les golfes tota aquella retòrica del passat, i reproduir arguments banals i tòpics, a falta de propostes de debò per fer front a una evolució de la societat i a una situació política que els incomoda i els treu de polleguera.
Ahir, un jutge va exercir independentment, i és per felicitar-se’n. Però tristament és una mena d’oasi en un mar de decisions polititzades per part de magistrats del rang més alt. Fa molt de temps que les decisions del Tribunal Constitucional s’inspiren, aparentment, en el programa d’un partit polític, i no tant en la textualitat d’una norma que, d’acord, ha quedat desfasada, però que es va redactar, en molts terrenys, amb una gran ambigüitat, i que permet altres lectures que no la que fan els actuals responsables del tribunal. La sensació, un cop més, és que hi ha grups polítics que, en els temps actuals, s’afermen i es justifiquen a la contra, i que només busquen la supervivència en la recerca de l’enemic exterior.
La polseguera que ha aixecat la visita d’Otegi a Catalunya respon al mateix patró. Un cop el dirigent abertzale ha renunciat explícitament a la violència, i alguns dels seus companys ocupen llocs rellevants a les institucions basques, fa tota la impressió que alguns comencen a sentir nostàlgia d’aquells temps del plom i el segrest, en què resultava tan fàcil dividir entre bons i dolents. Tinc la impressió que per a molts, va ser una autèntica alegria poder treure de les golfes tota aquella retòrica del passat, i reproduir arguments banals i tòpics, a falta de propostes de debò per fer front a una evolució de la societat i a una situació política que els incomoda i els treu de polleguera.
