Deia Joan Salvat-Papasseit, treballador i poeta, que “Fer l'ofici de rei és, a més d'indigne, perillós. Els reis no poden riure ni tenen dret a riure. Quan veieu a un rei, penseu que és el cabdill d'un poble d'embrutits, penseu que tots els súbdits també riuen com bojos...” i tenia raó.
Aquest dijous 19 de maig de 2016, el rei d'Espanya, a qui per llei no es pot blasmar ni insultar, serà a Tarragona per fer pública quina serà la mascota de les miniolimpíades del Mediterrani Tarragona 2017. I, com a rei que és i per la feina que fa, riurà i se’n riurà. Nosaltres no ho farem amb ell ni amb els seus súbdits, que li han demanat que vingui a posar una mica més de caspa a una ciutat que entre Nadal i Setmana Santa badalla de gust sense fer massa ganyotes, no fóra cas... Riurà el rei ben envoltat de súbdits que riuran quan ell rigui perquè aquesta és la seva feina: riure i fotre-se'n dels qui li han donat la vida regalada que té.
De fet, és ben lògic que el rei rigui i se'n rigui, perquè els súbdits, el “poble d’embrutits” tal com els descrivia Salvat, són tropa i se’l miren des de baix, enlluernats per la llum que desprèn... la clenxa que gasta el borbó. Qui, si no fos un súbdit embrutit, acceptaria donar una vida regalada a un senyor i a tota la seva família només pel fet que el seu pare ja era rei...? Ningú.
A son besavi Alfonso, el va fer fora el poble lliurement en votació pública, i el seu avi Juan es va apartar a favor del seu fill Juan Carlos, perquè així ho desitjava el criminal Franco. A Felipe, fill de Juan Carlos, li va donar el títol i el sou -que no la feina- una llei de successió masclista que explicitava que les dones no valien tant com els homes i per això no és reina cap de les seves germanes, Cristina o Elena. Dinastia, en diuen... Ja ho sabeu allò que cantava l'Evaristo de La Polla Records referint-se a qualsevol dels possibles reis -llevat del Peret, és clar- , que “un rei no és rei per voluntat divina sinó perquè els seus avantpassats...” i fins a aquí puc llegir sense fer cap a la misèria via pena de multa o presó.
Però les catalanes i els catalans tenim la refotuda mania d’insultar els reis més que no pas riure quan ells riuen. Recordin, sinó, les molt diverses versions de la cançoneta tradicional degolla-reis que Mesclat va popularitzar i que recitada al plenari de Tarragona, l’alcalde Ballesteros va qualificar com a “masclista” sense ni tan sols entendre la lletra, just davall del retrat del rei que és rei perquè les seves germanes, com a dones que són, no ho podien ser malgrat fossin més grans que ell. Curiositats estètiques –i ètiques- dels plens municipals de Tarragona...
Serà aquesta mania que tenim catalanes i catalans, i moltes d’altres arreu dels territoris on Felipe regna, la que ens fa no tancar boca davant absurditats monàrquiques com aquesta que es diu espanyola i és borbònica i, per tant, d’arrel criminal. Recorda, recorda, el cap de Moragues en una gàbia de ferro... No, no l’insulto ni molt menys, ni dient-li criminal ni dient-li lladre, pocavergonya, masclista, explotador, dropo o no ningú. Ho dic només amb voluntat d'antologar algunes de les “feines” que han fet els reis gràcies als quals ell ho és, ell que per a escarni de totes les que el mirarem riure, porta el nom de qui va fer cremar Xàtiva amb la nostra gent dins i mai no ha demanat perdó en nom de la institució que representa.
Acabava el poeta que havia guardat fusta al moll la seva reflexió sobre els reis dient que “Tot el perill es troba en que algun dia els súbdits poden deixar de riure” i també tenia raó. Nosaltres fa dies que hem deixat de riure-li les gràcies a aquest poll ressuscitat que encara avui no sabem de què fa ni de què treballa però tenim clar que ho fa amb l’esquena dreta. I no tenim rei. I riem sempre que volem. I de gust. I res al món es pot comparar a no ser ni esclau ni súbdit ni poble embrutit o deixar de ser-ho.
