Les dones de la CUP estan sent víctimes de la càrrega patriarcal més dura. L'Anna Gabriel, diputada al parlament català, és de les que més insults està rebent últimament. Llegim tots aquests titulars, aquests articles carregats d'odi, de por. Por que ve del masclisme, de l'espanyolisme, del capitalisme, de l’església més retrograda i la dreta, por a que els seus discursos no siguen els únics vàlids ni els més coherents, por a que les alternatives sembren el dubte en les consciències de les persones.
Només una petició: no vos cregueu la caverna retrògrada, per favor, si sou d'esquerres, NO HO FEU, qüestioneu els valors de la dreta.
A Anna Gabriel no se l’està qüestionant per les seues opinions, no se l’està responent amb arguments de pes, no s'està obrint un interessant debat sobre les seues declaracions, a l'Anna Gabriel se l’està linxant. I se li linxa per diverses raons:
- Ser dona:
De nosaltres es pot opinar sistemàticament, en qualsevol context i de qualsevol manera. Cosificades, tractades com un objecte al que cridar enmig del carrer, víctimes de la condescendència masclista que no ens valora com a subjectes amb poder de decisió. El paper que hem de complir per aquest sistema patriarcal és el de la submissió.
- Ocupar un càrrec visible en una formació política:
Anna Gabriel transgredeix el paper auxiliar atorgat al nostre gènere, aquell que ens recorda que les dones no podem alçar la veu i hem d'estar a l'ombra de l'home. La seua sola presència i la de les seues companyes, feminitza la política, un espai ocupat històricament per homes, i posa en dubte les formes tradicionals plenes de jerarquies patriarcals assumides i acceptades també per l'esquerra.
- Ser activista feminista:
Anna Gabriel diu orgullosa i sense por que és feminista, amb totes les lletres. No diu "sóc una mica" feminista, o "ni feminisme ni masclisme", no parla de "humanisme" o "igualitarisme". Dir "feminisme" segueix sent un tabú en una societat on l'ordre de les coses és masculí, heteronormatiu, patriarcal. Qüestionar això et fica directa al calaix de les rares, despietades, odia-homes.
- Portar una estètica no normativa:
Les revistes de moda no la trauran en les seues portades. La seua estètica és considerada radical i s'associa a una manera de viure la vida que no té cabuda en aquest sistema. No va vestida d'executiva, no porta un vestit amb talons, tampoc va maquillada. El seu serrell, les arracades, samarretes combatives, la seua motxilla, trenca amb l'estètica que tota dona ha de portar si vol ser considerada elegant, discreta, femenina i atractiva, també trenca amb els símbols de poder que s'han instaurat en política a través de la roba de marca i les sabates de dissenys exclusius.
- Feminitzar els debats polítics:
Per què no podem parlar de la menstruació i d’altres maneres ecològiques i econòmiques d'higiene femenina? Per què no podem reivindicar que el cost d'aquests productes també és una qüestió de classe? Per què no podem parlar de famílies alternatives? Per què l'únic model ha de ser l’encunyat pelpatriarcat i el capitalisme? Per què no és important? No es considera important perquè l'important és tot allò que el patriarcat dictamina, "les coses de dones" són íntimes i es queden a casa. La menstruació segueix sent un tabú i la família tradicional, el referent. El sistema patriarcal no entén aquella frase que diu que tot allò personal també és polític. No podem deixar aquests temes fora de l'esfera política, bàsicament perquè tot té una càrrega ideològica de pes.
- Ser d'esquerres, anticapitalista, socialista i independentista:
Anna Gabriel qüestiona tot el sistema capitalista lluitant al costat de les classes populars i defensant la sobirania del nostre poble, el dret a decidir la seua permanència o no dins de l'Estat Espanyol. Anna Gabriel és, per a la caverna retrògrada, una hippy radical que odia als empresaris i Espanya. És igual quals siguen els seus arguments, trencar amb l'ordre establert és anar contra el poder opressor i qui ho té, no vol deixar-lo anar tan fàcilment.
En aquest moment en què el procés català està present en tots els informatius, en tots els debats, en aquest moment històric que es presenta, que una persona com Anna Gabriel adquireixe protagonisme, genera respostes d'odi des de l'espanyolisme més ranci. Gent com ella, David Fernández o Antonio Baños, que normalitzen un discurs silenciat, omès i difamat, suposen un problema per a qui defensen amb ungles i dents la unitat d'Espanya, coste el que coste.
Anna Gabriel, Eulàlia Reguant, Gabriela Serra, Pilar Castillejo, Mireia Vehí i Mireia Boya sou unes dones massa obscenes per a aquesta societat.
Unes obscenes per representar a un altre tipus de dones. Aquestes que són de classe treballadora i volen lluitar per l'apoderament del seu poble, aquellesque no aspiren a vendre els seus ideals per quotes de poder. Sou unes obscenes perquè no sou models de passarel·la que admirar amb el ulls patriarcals. Sou unes obscenes perquè sou fortes, i se vos escolta, perquè us exposeu per una causa. Sou obscenes perquè trenqueu amb l'ordre de les coses. Moltes dones i nosaltres ens sumem a la vostra obscenitat.
I que tremole el patriarcat.
