Si, finalment, el capitalisme ha après de la màfia tot el que la màfia creia que havia après del capitalisme, aquests són temps durs i de combat. El capitalisme senil és corrupte genèticament, per això cal ordir estratègies d'autodefensa. Fer la vida impossible a la corrupció. En tots els fronts i sense cap excusa. Fem fora la màfia. O la distòpia de Mad Max trucarà a la porta.
David Fernández, expresident de la Comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals.
A cinc anys del 15-M, és curiós com ha canviat tot, sense haver canviat del tot. Impaciència històrica en rigorós directe. Sembla que tants politòlegs i sociòlegs i experts en màrqueting polític no van calcular bé ni els tempos ni els pactes que caldrien per passar pantalla. Embussats. Entre el passat que no passa i el futur que li costa. El dia de la marmota, sis mesos després. El parany dels cicles electorals. El pacte tàcit de deixar la nostra intel·ligència col·lectiva en suspens. I a cinc anys del 15-M, continuem mirant-nos el melic. El món continua essent una cosa d’experts, de frikis i ONG. Només els refugiats s’han colat a l’agenda. En aquesta campanya sí que en parlarem? No deu ser per això que ara accelerem l’arribada de vuitanta-set persones? I parlarem del TTIP? I dels paradisos fiscals? Estafa democràtica no fer-ho.
S’acaba de celebrar una cimera mundial contra la corrupció a Londres. Que no us sona? Deu ser perquè la tribu de l’Anna Gabriel o els peus descalços de Pretty Woman han merescut molta més cobertura mediàtica que aquesta cimera. Com és que tots els mitjans que han fet portades dels Papers de Panamà no han desplaçat equips? Reescrivint Hannah Arendt, la banalitat és el mal. Vargas Llosa i l’exministre Soria i els Alcántara de Cuéntame. Informació econòmica per consumir (i oblidar) com un reality show i no per entendre la dimensió global del delicte: 210.000 empreses, 21 paradisos fiscals, 14.000 bancs emmerdats. Enginyeria financera per amagar el 33% de la riquesa mundial, 600.000 milions d’euros l’any segons la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària. L’Anti-Corruption Summit només ha estat notícia pel morbo de veure Cameron assegut amb els presidents de Nigèria i l'Afganistan després que l’haguessin enxampat rajant d’ells amb la reina. “Quina vergonya, majestat, aquesta gent tan corrupta”. Tot un clàssic, demonitzar els corruptes dels països empobrits i no els corruptors dels països rics, les nostres inversions i els nostres inversors que no tributen més que amb suborns.
Follow the money. La meitat de les empreses representades pels Mossack Fonseca són a les Illes Verges. El Regne Unit, el gran paradís. Cameron volia fer una gran operació de relacions públiques després que l’ONG Transparència Internacional senyalés Londres com a capital mundial del rentatge de diners (36.342 immobles en mans d’empreses de paradisos fiscals) i, per culpa dels Panama Papers, ha acabat havent de donar explicacions sobre la seva família (com Mas i Pujol, té un pare tant previsor com evasor) i encaixant el zasca del president de Nigèria: que li torni els bilions de lliures robades que han rentat els seus bancs i els seus advocats. Molts compromisos de cara a la galeria, però ningú no va convidar els territoris d’ultramar a la super summit. Quanta falta fa una PAH per ocupar les Illes Caiman.
Brexit? Euroexit. Molts diners europeus ja han marxat. Que no és evasió! Que és elusió. Que és legal. Que hi ha corrupció legal i il·legal. I màfia nivell 1 i nivell 2. Però la nostra, radiografiada als Papers de Panamà (89 “beneficiaris”, 166 intermediaris, 1.200 societats), comparteix assessors amb les màfies de debò. Les que maten i assassinen. I fan servir els mateixos comptes camuflats per no pagar ni els nostres deutes ni els nostres serveis públics. Ens enganyen i ens autoenganyem si no en parlem. L’analfabetisme funcional en política i economia internacional ja ens està passant factura. La distòpia són ja Trump i els grups d’extrema dreta guanyant eleccions.
Wanted. Com a les pel·lis de l'oest. Sense investigacions globals, sense mirada global, no l'encertarem. Delegant, tampoc. Del millor i més visionari del 15-M, el 15MpaRato. Ni la transparència ni la regeneració en mans de polítics i banquers. A pas de tortuga, l’Oficina Antifrau i la Comissió "d'estudi de mesures de lluita contra la corrupció per a la regeneració democràtica". La cosa nostra és cosa nostra. Ha de ser-ho. En tots els fronts i sense cap excusa. I sí, torno a citar el Fernández, perquè en aquest tema és autoritat nacional. I sí, siguem realistes. Per fer fora la màfia, cal desmuntar tots els seus amagatalls. O els diners, com els nebots més petits, sempre trobaran on ficar-se.
