Aquest dimarts el professor Salvador Cardús va publicar un article d'opinió en el qual blasmava l'anticapitalisme per tradicionalista, antiprogrés, i per conduir-nos a velles formes de desigualtat, entre altres perles. Resulta francament difícil escatir des d'on fer-ne una crítica, perquè formalment el text és una mescladissa d'inferències lògiques il·legítimes però, més enllà de la seva estructura argumentativa, també hi sobresurten afirmacions que són directament falses, i sorprèn que algú de la talla intel·lectual del senyor Cardús les defensi sense torbar-se. Com que l'editor d'aquesta columna em fotria pel cap un comentari de text exhaustiu, amb raó, em limitaré a destacar-ne quatre coses, des del respecte i la voluntat de diàleg.
Cardús comença defensant, amb paraules de Max Weber, que és il·legítim culpar el capitalisme de l'avidesa il·limitada de riqueses, i això el porta a concloure immediatament que «no té sentit centrar-se a caracteritzar l'anticapitalisme per la seva denúncia moral de l'afany de lucre». En primer lloc, abandonar les qüestions morals per a definir l'anticapitalisme com a conseqüència de les consideracions de Weber sobre les bondats de la racionalitat capitalista és una fal·làcia causal: convindrà Cardús que, eventualment, els anticapitalistes podríem convenir que l'autor de L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme -senzillament- no tenia raó, conclusió que segurament ajudaria més a caracteritzar-nos que no pas les seves paraules. Per què llegir Harvey, Eagleton, Lapavitsas o Gramsci per saber què pensem -quina feinada- si pot vostè tirar de Weber. Clar.
Deixem però la lògica i anem al suc, que no acaba aquí la colpidora diatriba inicial: abandonat tot intent de definir-los en termes morals, un nou salt mortal porta a Cardús a dir que als anticapitalistes només els resta una cosa que els pugui particularitzar: una mena de mirada conservadora que anhela un retorn quasi al neolític, una oposició a la productivitat, una tornada a la cova. O una cosa o una altra, però res més. Economia Política? No. Teoria de l'estat i de les institucions? No. L'esquerra només pot criticar moralment el capitalisme (i s'equivoca, paraula de Weber) o proposar una moralitat conservadora. Moral o moral. 150 anys de materialisme perquè se'ns segueixi definint com a idealistes. De luxe.
Per acabar, en la línia de glorificar el calvinisme i la vocació professional, resulta que els que critiquem el capitalisme «abjurem d'aquesta noció positiva del treball per tornar a la versió catòlica del càstig diví». I més endavant, fent referència a la polèmica d'aquests dies, torna a la idea del tradicionalisme acusant la CUP de Manresa de pressionar els costums quotidians amb «pors antitecnològiques», afegint –el que faltava- que som «contraris a l'ús de vacunes». S'oblida Cardús d'anomenar també els nostres dubtes sobre el teorema de Pitàgores, per si en vol fer ús en un futur article.
Entenc que és més fàcil inventar coses que ridiculitzin l'adversari que dialogar críticament i seriosament amb ell, però m'agradaria recordar que Cardús és professor universitari i no un caspós tertulià caça-audiències. A veure si aconsegueixo situar-lo, senyor Cardús:
Els anticapitalistes no som contraris a la productivitat. El que observem i hem demostrat és que, entesa aquesta com la capacitat de produir més béns i serveis en menys temps, malgrat que l'augment de la productivitat hauria de comportar més benestar per les societats, una (re)conquesta del temps lliure, en un règim capitalista passa tot el contrari: el col·lapse de la producció de valor fruit de la constant substitució de treball per tecnologia propiciada per la inevitable competència mercantil comporta més atur i més desigualtat i misèria a la banda del mercat laboral i sobreacumulació de mercaderies en general, que sobren i es llencen perquè no generen beneficis, malgrat ser necessàries per a la majoria del món, en l'altra. Fixi's vostè què poc moral i que materialista aquesta anàlisi del que implica un capitalisme on la metàfora de l'u per cent que posseeix més que la meitat de la població mundial ha deixat de ser només una consigna política, senyor Cardús.
Els anticapitalistes no som contraris al treball com a realització personal. Defensem, amb Marx, que precisament és el treball allò que ontològicament ens defineix, la capacitat de transformar creativament la natura segons les nostres necessitats, però l'activitat laboral alienant pròpia de la divisió social del treball en el règim capitalista implica exactament el contrari. És Foxconn, fabricant per Apple, col·locant xarxes a les seves fàbriques per intentar aturar l'hemorràgia dels suïcidis provocats per jornades laborals infectes, eternes i repetitives qui abjura contra la concepció weberiana del treball. El 60% de joves aturats saluden i feliciten Cardús per tenir una feina que valora positivament i el realitza, que segur que té perquè se l'ha guanyat com a bon calvinista, a diferència d'ells que són uns dropos accidiosos. Quins nassos. Per cert, vostè confon treball amb treball assalariat. És el cas clàssic tan estès en l'economia vulgar: confondre una categoria abstracta general amb una concreta i històricament determinada, confusió que implica que no puguem ni tan sols imaginar que aquesta pot ser superada. Com va escriure Marx, «una màquina de filar cotó és una màquina de filar cotó, només sota determinades condicions esdevé capital», ens sotmet i ens expulsa de les condicions de supervivència bàsiques a una majoria. Això es pot saber si es llegeix Marx, no si es parteix del típic esquema determinista econòmic per definir-lo que vostè utilitza al text. No som contraris a les màquines, som contraris a que aquestes siguin propietat d'uns pocs i en el marc d'aquestes relacions socials ens utilitzin elles a nosaltres irracionalment, i no nosaltres a elles.
Els anticapitalistes tampoc no som contraris al progrés i pretendre il·lustrar-ho amb la moció presentada per la CUP a Manresa sobre alternatives en la recollida de sagnat és delirant. Si el progrés implica explicar als instituts públics que és normal pagar cars uns mètodes arrelats als «costums quotidians» que impliquen que cada dona hagi d'utilitzar 9000 compreses al llarg de la vida, fotre's al cony substàncies nocives com decolorants o fibres sintètiques, o poder patir la síndrome del xoc tòxic, i amagar-los que poden utilitzar alternatives econòmiques, ecològiques, saludables, còmodes i segures, potser el problema el té vostè i la seva concepció de progrés. Potser el confon amb ingrés. Tampoc som contraris a la vacunació -almenys la immensa majoria- sinó al fet que els interessos d'algunes empreses al mercat condicionin el debat mèdic en termes científics de quines vacunes calen i quines no. Això vostè ja ho sap, però prefereix fer seu l'argument de «l'esquerra antivacunes» que tant prolifera en mitjans com Intereconomia, amb qui comparteix vostè bona part del relat sempre i quan no tingui a veure amb les banderes, ho reconegui o no.
M'hauria agradat discutir sobre si un cert conservadurisme antropològic, en la línia del que ha defensat sempre Santiago Alba Rico, és convenient o no. Jo crec que sí. Perquè, de fet, és el capitalisme el sistema veritablement revolucionari, que està destruint tot vincle antropològic i fins i tot -com li recordava David Fernández per Twitter, senyor Cardús- la possibilitat mateixa de la vida en el planeta en un futur no molt llunyà segons un estudi no massa sospitós de «tradicionalisme anticapitalista» fet per la NASA. M'hagués agradat de veritat. El problema és que vostè ha decidit discutir més en base de tòpics, vaguetats i falsedats que en base al rigor. Una llàstima.
