Centralisme democràtic i marginalitat política

En resposta a en Roger Castellanos

Al seu article Assemblearisme o idealisme organitzatiu [1] en Roger Castellanos,  militant de la CUP i de Poble Lliure, analitza el que per a ell són les dos principals "confusions" que envolten el model assembleari de la CUP. D'avançada cal dir que l'ús del terme "confusió" per referir-se al que són postures ideològiques legítimes, a no ser que es tracti d'una confusió de l'autor de l'article, pressuposa l'existència d'una veritat científica inapel·lable ―el marxisme-leninisme― sobre la qual ens adverteix de possibles desviacions.

Segons en Roger Castellanos aquestes "confusions" són: la defensa de la descentralització i de la inexistència d'una direcció política en el model assembleari, i la defensa de l'absència o limitació de militància alliberada. I les solucions que proposa per a aquestes són: dotar el model assembleari d'una estructura centralitzada i d'una direcció política amb capacitat executiva, d'una banda, i  l'existència d'una militància i d'una direcció alliberada, per l'altra. O sigui: convertir la CUP en un partit marxista-leninista clàssic com ho és Poble Lliure, per no buscar gaire més lluny. És aquesta una postura que dins del debat del model organitzatiu de la CUP ―un model que s'ha anat bastint sobre la marxa, empés per l'acceleració històrica que viu el procés d'alliberament nacional del nostre país―, té els seus defensors, i amb la qual estic d'acord en alguns aspectes, i amb molts d'altres no.

El Centralisme democràtic és un sistema organitzatiu ideat per Lenin per dotar les organitzacions marxistes d'una eina esmolada amb la qual enfrontar-se a l'estat amb garanties d'èxit. És, per tant, una eina per a la revolució, i no per a la democràcia. I com passa amb la democràcia burgesa, el que s'aguanta sobre el paper no resisteix la pràctica quotidiana: tots sabem que a l'hora de la veritat les línies d'actuació que s'acaben imposant en les organitzacions d'aquest tipus són les que emanen de la direcció. Una direcció alliberada ―també en podríem dir professionalitzada― que, tot hi haver estar escollida democràticament per les bases disposa, per usar les mateixes paraules de Roger Castellanos al seu article: "de la discrecionalitat necessària en el desplegament de l'acció política". També sabem, molts per pròpia experiència, que el debat que es produeix en aquestes organitzacions no només no és tant ric com el que produeix el sistema assembleari, sinó que sovint acaba bandejant els militants que es mostren crítics amb la línia impulsada des de l'executiva. La història n'és plena d'exemples: quan les organitzacions marxistes s'han deixat guiar en moments històrics decisius pels seus comitès centrals, aquests sovint han traït tant la militància com la ideologia que diuen defensar. Quantes vegades, apel·lant a la disciplina interna i a la lluita contra l'esquerranisme s'ha renunciat als objectius estratègics a canvi d'unes minses victòries parcials? Quantes vegades més aquesta manera d'actuar ha provocat de manera  inexorable la desmobilització de les bases del partit i la marginalitat gairebé absoluta d'aquestes organitzacions? El centralisme democràtic no és infal·lible, i no calen gaire demostracions: un sistema que ha permès l'ascens al poder de personatges com Mikhaïl  Gorbatxov i Borís Ieltsin, responsables màxims de la caiguda del comunisme al nostre continent, ha de ser per força perfectible.

Però anem una mica més lluny. A dia avui dia la capacitat d'influència de les organitzacions marxistes-leninistes dins la classe treballadora és nul·la o gairebé nul·la al nostre país; i de les organitzacions revolucionàries que vindiquen la vigència del comunisme la CUP representa clarament una anomalia en el panorama europeu. No hi ha ni un sol partit a la Unió que, basant-se en pressupòsits netament marxistes i llibertaris, tingui la capacitat d'influència en l'imaginari col·lectiu que té la CUP[1], ni el seu nombre de diputats, ni la força necessària per a fer plegar un president de govern, representant màxim del partit de la burgesia nostrada, per a més inri. Sí, la CUP és una anomalia, i aquest fet es deu en gran mesura a què no ha adoptat el centralisme democràtic. Aquí rau la seva principal força, i si volem multiplicar la nostra presència i influència entre les classes populars, cal no només no abandonar aquest fet diferencial, sinó potenciar-lo.

La gent milita i vota a la CUP perquè la percep com a una organització profundament democràtica, sense una directiva capaç de fer combregar amb rodes de molí les seves bases. Un partit on, a diferència del que passa a les organitzacions regides pel centralisme democràtic o els seus succedanis, els diputats electes estan sotmesos al conjunt de la militància, i no als jocs de poder d'una executiva que pot canviar d'opinió o estratègia sense sotmetre-la prèviament a votació. La gent és conscient que quan la CUP pren una direcció el rumb fixat no variarà[2], i en tot cas només ho farà després d'un intens debat intern i una aprovació de la majoria de la militància. Podem discutir si necessitem alliberats o no, o quants en volem; millorar els nostres mecanismes assemblearis tant com es vulgui ―i sens dubte caldrà fer-ho a mesura que creixi la nostra organització―; afinar els mètodes de debat per a que les assemblees no es converteixin en sessions maratonianes; discutir si persones alienes a l'organització poden participar en els nostres debats interns; aplicar cada vegada més sistemes de decisió telemàtics. Però el que no podem fer és acabar amb el sistema que ens ha dut d'una invisibilitat gairebé absoluta a la primera línia de decisió política del país.  

 [1]    El mateix títol de l'article ja presta a equívoc: no sabem si planteja dos termes que l'autor concep com a sinònims o antagònics.