És tendència pròpia del capitalisme en la seva fase imperialista la creació de grans associacions internacionals monopolistes, les quals es reparteixen el món, amb una competència entre blocs pel control dels recursos i per assolir l'hegemonia que pot arribar a ser extrema, i que en el passat ja va donar lloc a dues guerres mundials.
El capital monopolista necessita ampliar de forma constant la seva capacitat d'expansió i de creixement, conquerint nous mercats, assolint el control de primeres matèries i rutes de transport de l'energia, devorant tot allò que encara escapi al seu domini, i per descomptat seguir extraient plusvàlua de milions de treballadors en unes condicions més òptimes, és a dir, de major explotació.
La Unió Europea compleix aquest paper. És l'estructura de la qual s'han dotat les fraccions dominants de les principals burgesies europees per servir els seus interessos de classe.
En l'escenari actual, la profunda crisi capitalista empeny l'oligarquia a desencadenar una brutal ofensiva contra el poble treballador, demolint tots els drets que aquest s'havia guanyat amb sang i patiment en els darrers 150 anys de lluita del moviment obrer i popular, augmentant la taxa d'explotació de la força de treball i sotmetent a la misèria creixent a milions de treballadors i treballadores.
L'adopció de la moneda única respon a la mateixa lògica, assegurant-se el control de la política monetària en instàncies cada vegada més opaques i allunyades de la base social, que no hi pot exercir cap mena de control.
Però la pertinença a la Unió Europea també pressuposa la pertinença, directa o indirecta, a una altra aliança d'estats imperialistes, en aquest cas militar: la OTAN. Aquesta estructura, amb un pes determinant dels Estats Units, és l'eina que permet garantir militarment el desenvolupament capitalista i eliminar del pas, literalment, tots els països que gosin enfrontar-se a la lògica del domini euroianqui o que no s'avinguin suficientment als designis imperials. D'exemples en tenim a cabassos: Iugoslàvia, Afganistan, Iraq, Líbia...
A més a més, la UE va creant les seves pròpies estructures policials i militars (Europol i Euroexèrcit)...Les constants intervencions militars franceses a l'Àfrica (Costa d'Ivori, Mali, R. Centreafricana...), les ingerències a Síria o l'operació a Somàlia perquè els pesquers europeus puguin seguir saquejant les costes d'aquest país són una bona mostra de la política exterior de la UE. La UE i l'OTAN són responsables del patiment i de l'assassinat de milions de persones, dins i fora de les seves fronteres. Això cal no oblidar-ho mai.
I per acomplir aquestes funcions, destinades, totes elles, a situar els monopolis europeus en una situació més avantatjosa en el marc de la competència interimperialista, la UE es dota d'un funcionament profundament antidemocràtic, com no podria ser d'una altra manera, amb un parlament merament consultiu, i on les estructures realment dirigents són el Banc Central Europeu i la Comissió Europea, allunyades de cap mena de capacitat popular de decisió.
Són els grans monopolis de l'energia, les comunicacions, la indústria, el capital financer, l'alimentació, la fabricació i venda d'armament, etc. els que dirigeixen la UE i dicten la seva política.
La UE també ha aixecat un mur al bell mig de la Mediterrània, un mur que ens fa viure d'esquenes als nostres germans i que és alhora fossa comuna, amb centenars de milers de morts ofegats fugint de la misèria provocada pel mateix capitalisme, provant d'entrar en una Europa fortalesa on només circulen lliurement les mercaderies i el capital.
Alguns, des d'un posicionament pretesament d'”esquerres”, defensen la pertinença a la UE amb l'argument del manteniment d'un cert “estat del benestar”. Si tenim en compte que bona part de l'ofensiva contra la classe treballadora i els sectors populars (amb la imposició d'una legislació cada vegada més regressiva en drets socials i laborals, amb la imposició del pagament del deute, el TTIP, el relegament dels Països Catalans a una posició subsidiària en la divisió internacional del treball, amb les lògiques conseqüències de precarització, temporalitat, amb uns efectes especialment dramàtics en la dona treballadora...etc.) ve precisament de la UE, ja quedarà abastament demostrada la falsedat d'aquest argument.
Però és que, a més a més, per entendre els origens d'això que s'ha anomenat “estat del benestar”, cal situar-nos al final de la segona guerra mundial, amb l'existència d'un ampli camp de països socialistes que representaven una alternativa real (amb totes les contradiccions i mancances, però alternativa real) per a milions d'oprimits de tot el planeta, i davant de l'existència del qual, així com de l'empenta de la lluita obrera i popular revolucionària en el si dels mateixos països capitalistes, no li va quedar altra opció al capital dominant que fer certes concessions al “seu” proletariat per evitar “sorpreses” revolucionàries. I precisament aquestes concessions van ser (i són, en els estats centrals on encara es mantenen) conseqüència dels enormes recursos de que disposa l'oligarquia financera fruit, en bona mesura, de l'explotació i el saqueig dels països de la perifèria (l'anomenat Tercer Món).
Per tant, qualsevol posicionament polític que es digui mínimament d'esquerres, i no parlem ja dels que aspirem a enviar el capitalisme a l'abocador de la història, ha de rebutjar aquest “estat del benestar” per reaccionari, per ser precisament fruit de l'espoli de les tres quartes parts de la població mundial. Mai es podran dir lliures uns països que visquin del robatori i de l'explotació, i que segueixin condemnant a la misèria a sectors creixents de la població mundial. És per aquest motiu, també, que cal sortir de la Unió Europea, per internacionalisme, per solidaritat amb tots els pobles...fins i tot perquè la nostra concepció del món defuig la construcció d'hegemonia en paràmetres eurocèntrics...però sobretot, cal sortir-ne per contribuïr des dels Països Catalans a l'enderrocament del principal projecte de les oligarquies europees.
