Als nuclis urbans dels Països Catalans estem acostumats a viure manifestacions d'espais polítics diversos que s'agrupen sota el nom d'"anticapitalistes". Aquests, majoritàriament impulsen mobilitzacions amb un alt contingut agitatiu que implica bàsicament a sectors radicalitzats però que tenen bastantes dificultats per arribar a àmplies capes del poble treballador.
Anys enrere alguns corrents avantguardistes creien que els canvis polítics es realitzaven tan sols amb una minoria activa molt compromesa, i que per tant la qüestió era més aviat subjectiva (que aquesta minoria cregués que podia fer la revolució) i no tan objectiva (tenint en compte el nivell de consciència dels i les treballadores entre altres factors).
El marxisme però, no comparteix aquest punt de vista. La concepció materialista creu que de la quantitat en surt la qualitat, és a dir, que els grans canvis polítics es realitzen a partir d'una mobilització de masses.
En posaré un exemple: és possible que en un barri una reivindicació concreta tingui la capacitat de mobilitzar centenars o milers de persones, fins al punt que l'enemic concret d'aquesta lluita es vegi obligat a cedir en la reivindicació del poble. Probablement, per molt que aquesta petita victòria sigui a partir d'una demanda de mínims, ajuda a que el poble vegi que aquell enemic tant fort ja no és invencible i que, per tant, l'organització popular té finalment els seus fruits. Això implica sens dubte un augment del nivell de consciència, en el que caldrà anar aprofundint.
Hem de tenir en compte que no es pot plantejar de la mateixa manera la lluita en una zona amb una forta experiència i organització que en una zona més aviat poc polititzada. Com tampoc es pot plantejar de la mateixa forma una lluita en una zona rural que en una zona fortament industrialitzada.
Quan parlem del poder popular es tracta d'això, de saber analitzar el nivell de consciència de cada situació per tal d'aglutinar el poble sota unes consignes que per poc revolucionàries que puguin semblar en un principi, acabin avançant progressivament fins a incorporar-se a una estratègia revolucionària comuna com és l'estratègia independentista de ruptura amb l'Estat Espanyol i de construcció del socialisme, en el nostre cas.
En definitiva, si volem complir amb allò de tenir un peu al carrer i un altre a les institucions, caldrà que estudiem detalladament cada cas, cada situació, cada lluita, per saber aglutinar el conjunt del poble i no només els sectors més conscients. Només amb una incidència real en el si del poble treballador català aconseguirem que l'independentisme d'esquerres esdevingui hegemònic.