Aquesta setmana, l'advocat dels afectats i afectades per les expropiacions de la Punta es posava en contacte per a confirmar que el pagament del que queda per cobrar del total de l'expropiació de la ZAL estava consignat en el jutjat. La resta, els interessos de demora per culpa de “l'oblit” en el pagament tindrà que esperar. No hi ha diners, diuen les administracions. El que no n'hi ha es vergonya, ni horta, ni les nostres cases, diguem els que patirem (i quedem vius) aquella brutal agressió.
Més enllà de la necessitat de cobrar aquells diners i de l'alegria que suposa poder tapar forats per a la gent afectada per l'expropiació i el procés de lluita que hi hagué i que en baixa intensitat encara hi persisteix, cal recordar que és el que significà la lluita de la Punta i que és el que significa, avui en dia encara, aquesta realitat.
En desembre de 1994 l'Autoritat Portuària, l'Ajuntament (PP), la Generalitat (PSOE) i el SEPES, entitat publica del Ministerio de Fomento (PSOE) es comboien per a inventar-se la ZAL, un espai logístic dissenyat exclusivament pels interessos centralistes d'un estat, l'espanyol, que vol convertir a València i el seu port, en l'entrada de mercaderies de Madrid.
Tot açò des del silenci i l'opacitat, sense consultar les persones afectades, ni al poble valencià i menyspreant els recursos més importants que té la nostra terra: l'horta i les persones de les classes populars.
En una mobilització en contra d'una base de contenidors situada en el parc natural de l'albufera (Castellar-Oliveral) en la que participaven l'associació de veïns i veïnes de la Punta i de Castellar i mentre es mantenia una reunió en l'Ajuntament, en una conversa informal, se'ns informa del fet que no ens preocupen tant pels contenidors perquè en dos anys tots i totes estarem fora de les nostres cases en la pedania.
Es visibilitza l'agressió i comença un procés d'organització i lluita de gran envergadura. Procés que les autoritats no esperaven i que va ser el resultat del nivell de lluita d'un poble acostumat a les lluites històriques de les drassanes del port (molts homes treballaren allí) i del pòsit de les lluites dels anys setanta i huitanta (militància activa de moltes persones en la lluita sindical i antifranquista més radical) així com un segment de llauradors i llauradores lligats a la terra i a la lluita des d'un punt de vista valencià i popular i la solidaritat d'un sector llibertari, anticapitalista i independentista del jovent de València.
En desembre del 99, s'aprova el pla que reclassificà com a sol urbanitzable 716.000 m2 de sol d'especial protecció agrícola que expulsa de la seua terra a un gruix de 200 famílies.
Comença una lluita silenciada per les autoritats, i els mitjans de comunicació, d'ocupació de cases per evitar el seu enderrocament, d'organització assembleària, de lluita judicial i sobretot de lluita al carrer. La pedania es converteix en un camp de batalla on la violència de l'estat és contestada des de l'autodefensa popular. Barricades i plantons pacífics és barregen entre càrregues policials i sabotatges en una dinàmica d'enfrontament sense precedents.
Tots els intents de traslladar i visibilitzar la problemàtica a la resta de la ciutat van fracassant. (malauradament València és en una ciutat que lligava els gossos amb llonganisses, d'esquena a la realitat social que ja s'albirava però que la majoria s'estimava més no veure) L'associació és apartada de la Federació d'Associació de Veïns i Veïnes i malgrat que uns grups de joves i no tan joves demostren la seua solidaritat, la resta de la societat valenciana ignora la lluita que és silenciada per les autoritats.
Agressions que arriben a situacions tan brutals com la crema de cases amb gent dins, la rapinya de les teules mentre estàs treballant o l'enderrocament de ta casa sense deixar-te treure les teues coses.
Finalment entre el 2001 i el 2004 la pedania és ocupada, militarment, per les forces de seguretat. I casa per casa, veïna per veïna, som expulsats de les nostres cases i terres per una violència tan brutal que no pot ser oblidada ni molt menys perdonada o disculpada.
La repressió sistemàtica, la marginació de la lluita i el silenci social, soterra una lluita digna i rebel mentre les autoritats fan negoci sobre els morts d'angoixa i per malalties dels habitants de la pedania. També el cansament, la desesperació i un procés de repressió sistemàtica a la ciutat de València entre els sectors més combatius (amb penes de presó per a quatre persones acusades de terrorisme) fan que l'esgotament i les picabaralles acaben en la cohesió interna i l'equilibri dels interessos dels afectats i afectades.
Comença un desert judicial que avui en dia encara existeix on les autoritats es tanquen en banda a pagar i es demostra que aquella expropiació va ser il·legal a més d'immoral.
Des de fa uns anys hi ha un nou procés de recuperació d'allò que va passar, on noves veus, sortides de noves agressions a l'horta demanen explicacions a les autoritats i una simbòlica petició de perdó per part de les institucions als afectats i afectades.
Més enllà del simbolisme d'aquesta petició cal tenir en compte que els afectats i afectades ni estem en disposició, ni volem perdonar aquella agressió. El perdó, el deixem per aquells cristians que espiritualment estan disposats a donar-lo en l'àmbit particular. Nosaltres anem al que és més material, anem i expressem la nostra disposició a estar a l'aguait per veure que és el que es fa en aquest solar, que abans era la nostra terra i el nostre futur.
No volem, tenint en compte declaracions actuals de l'autoritat portuària, que facen d'allò que era nostre, fet pels nostres i pel gaudiment de tot el poble, una nova experiència d'espoli i enriquiment dels de sempre. No volem tan sols diners i un acte públic, interessat i partidista, de perdó i oblit.
No volem que tornen les agressions en cap indret popular ni en cap terra que es puga conrear.
Volem rescatar aquell procés de lluita de l'oblit. Volem que no torne a passar sense una resposta col·lectiva i popular.
En definitiva, volem que es reconega socialment la lluita de les dones de la pedania (fil conductor de la lluita i de la radicalitat d'aquesta), volem que paguen els responsables polítics, administratius i repressius d'aquesta barbaritat, volem que allò que acaba sent el solar erm de la ZAL siga públic i gratuït, horta, una pinada, un tros de terra lliure d'especuladors i polítics paràsits, un nou començament....
I volem, malgrat que vàrem perdre la lluita, deixar pales que, davant d'altres formes inclusives de lluita en defensa del territori, aquella lluita, aquesta que avui perdura residual i desgastada, és i ha de ser en un camí obert d'apoderament, de resistència, de dignitat i de pas a l'ofensiva del nostre poble, sense vergonyes d'allò que és nostre i sobretot sense por a decidir-ho tot.
NI OBLIT NI PERDÓ!
LA PUNTA RESISTEIX!
