Després del 27S vaig escriure un article que, sota el títol “Idees per a una negociació”, apuntava molt esquemàticament les que, al meu entendre, havien de ser les prioritats i idees fonamentals a defensar en les converses per assolir l’acord entre la CUP i Junts pel Sí que permeti donar l’impuls definitiu a la construcció de la República Catalana.
Passades unes setmanes, i després d’assolir, almenys formalment, importantíssims avenços en els continguts de l’acord, la cosa sembla aparentment encallada allà on tothom havia promès en un principi que no s’encallaria: la investidura. Ho havien dit en Mas (puc anar de primer o també d’últim) i la CUP (l’important són els continguts, si s’està o no disposat a construir la República Catalana, en Mas no es mereix que en fem el centre del debat).
Crec que ha arribat el punt, més enllà del reduccionisme infantil a personalismes o manies estètiques, de demanar-nos què amaga realment aquesta dicotomia, quins són els veritables objectius a assolir, i quina és la fórmula que pot donar les màximes garanties de que aquests objectius seran assolits i no seran traïts.
Objectius immediats i aliances de classe.
Hores d’ara és ja del tot evident que l’actual procés de ruptura democràtica que viu Catalunya respon a una convergència d’interessos de classes objectivament antagòniques: d’una banda les classes treballadores i populars (sustent tradicional de l’independentisme) que han patit intensament les polítiques de saqueig i precarització, i la progressiva proletarització dels autònoms, i de l’altra la pèrdua de rellevància política i econòmica de la petita i mitjana burgesia catalana davant els grans poders del capital especulatiu: l’oligarquia, bastió de l’unionisme.
És en aquest context que “les classes esquizofrèniques”, com les anomenava Marx, s’han vist arrossegades a una aliança temporal amb els sectors populars contra un enemic comú i poderós, que cristalitza en un projecte de ruptura amb l’statu-quo actual i la construcció d’un nou marc jurídico-polític: la República Catalana.
Ara bé, aquesta República que alguns voldríem democràtica, socialista i popular, altres la veuen com liberal, burgesa i supeditada a la troica. I no és una discussió menor a ajornar in eternum; sinó que rere els adjectius es dirimeixen les condicions reals de vida de les catalanes i catalans, és a dir, la nostra existència veritable, com a persones i com a poble.
Òbviament, donada la confluència d’interessos contraposats en un projecte comú, l’acord temporal per fer-lo possible haurà de definir un marc de consens, uns objectius compartits a curt termini, les garanties per al compliment dels acords i els mecanismes per sumar el màxim sensibilitats al projecte.
Aquest marc de consens (i per tant, de renúncia), s’hauria de plasmar en els següents objectius:
- Construcció d’una República Catalana Independent a través d’un procés constituent radicalment democràtic i de base popular que garanteixi la participació, en peu d’igualtat, del conjunt de sectors socials i de comarques i municipis.
- Reversió de les polítiques anti-socials dels darrers anys en polítiques d’igualació. Desplegament d’uns serveis públics universals i de qualitat, posada en marxa de polítiques socials inclusives garantint, entre altres, el dret a l’habitatge, alimentació, etc. i construcció d’un marc de relacions laborals que dignifiqui la classe treballadora.
- Democràcia d’alta qualitat: lluita decidida contra la corrupció i el frau fiscal, transparència de partits i institucions, desplegament de mecanismes d’intervenció, fiscalització i participació directa de la ciutadania i el teixit social en els afers públics.
Un cop definits els objectius, cal encarar el problema següent: com dur-los a la pràctica, i aleshores hem de parlar de
Garanties, responsabilitats i construcció d’hegemonies.
La desconfiança entre els actors polítics és evident i del tot justificada. No només per la llunyania ideològica i la virulència verbal del camamilla party i l’esquerranisme de postureig, sinó, i sobretot pels casos de corrupció i les polítiques de CiU, pels intents de patrimonialització i dilació interessada del procés, pels xantatges a partits i societat civil, i, especialment, per una desigualtat objectiva entre els qui encara ostenten part del poder econòmic i els desposseïts a l’hora d’incidir realment en el desenvolupament de les coses.
I la confiança no es guanya ni amb proclames, ni amb invocacions a la bona fe o la responsabilitat, sinó articulant mecanismes que garanteixin el seguiment i l’acompliment dels acords per part de tots els actors en escena.
D’altra banda hi ha la qüestió de l’hegemonia (i no em refereixo ara a l’hegemonia dins el bloc de ruptura, sinó a l’hegemonia social, en el conjunt del nostre poble). Si bé és cert que l’independentisme ha avançat molt i l’espanyolisme es troba en desbandada, també ho és que caldria una majoria més àmplia per desplegar el projecte polític sense més entrebancs dels que hi posarà l’estat i l’oligarquia.
La fórmula per créixer ja s’ha demostrat: és l’adhesió al projecte de República Catalana que hem definit en els punts anteriors, és sumar més persones i sensibilitats a uns objectius, si es vol mínims, però vitals i ineludibles per a la millora de les condicions de vida de la majoria del nostre poble. És la identificació dels drets col·lectius com a indestriables: sobirania, justícia social i llibertats.
Caldrà però, vetllar, perquè les sumes no restin i que tots els sectors socials que hem definit com a potencials protagonistes del projecte s’hi sumin i s’hi mantinguin fidels.
I així arribem al tema del qui fa què. A la necessària articulació de totes les peces en joc per poder guanyar la partida, assegurant que ningú se’n desentén, ni es passa a l’enemic.
Qüestió de noms… i/o d’estructura?
Parlaré ras i curt: no hi hauria res pitjor per al procés que rere un President de consens i amb aparença progre, s’hi amaguessin uns consellers tipus Sala-i-Martín o Felip Puig, per posar un exemple. El problema, no és doncs, només la Presidència (que pot ser molt important per a CDC i la mitjana burgesia en la seva necessitat de recompondre’s políticament), sinó la foto de conjunt: l’estructuració del nou govern i la seva relació amb el Parlament i la societat civil.
La Presidència té dues atribucions importants: la càrrega simbòlica i la potestat de dissoldre el Parlament i convocar eleccions. I certament, ni una cosa ni l’altra fan de Mas el candidat ideal per a assumir-la si a generar confiances ens referim. Confiança que sí generaria, per exemple, Raül Romeva. Donat l’enrocament aparent en aquest tema, caldrà posar-hi imaginació.
D’altra banda, i seguint en la línia de Presidència coral proposada per la CUP, hi ha fórmules que, donant espais de protagonisme i corresponsabilitat als diferents actors en joc, haurien de permetre articular un marc de treball amb certes garanties i on tothom s’hi sentís mínimament còmode.
A mode de proposta-idea, i sense voler caure en la pretensió, m’atreviria a suggerir una estructura de govern descentralitzada, amb un President, un Conseller en Cap, un Conseller de la Presidència i, fora del govern, un Alt Comissionat; de manera que assumissin la direcció d’unes macro-àrees dedicades, cada una a un dels tres objectius esmentats a l’inici de l’article.
Així, i segons el nom de persona que calgués posar dins de cada etiqueta, el Conseller en Cap podria assolir, per exemple, la coordinació de tota l’àrea social i econòmica i el Conseller de la Presidència la coordinació del Procés Constituent (o viceversa), mentre que l’Alt Comissionat (reformulant potser la figura del Síndic de Greuges), podria assumir la coordinació de la lluita contra la corrupció i a favor de la radicalitat democràtica i la transparència.
Una estructura d’aquest estil facilitaria enormement les coses cara a la investidura i donaria, a més de molta trempera, el caràcter unitari, transversal i representatiu que la confrontació amb l’estat requereix.
I si voleu jugar a les apostes de noms concrets, busqueu algú que entengui més de les febleses de l’ego i les necessitats de cada parròquia. Hi ha un nom, però, que sí el tinc molt clar. Síndic de Greuges - Alt Comissionat contra la corrupció: David Fernàndez!
Xavier Oca, militant de la CUP i de Poble Lliure.
