L’onada de presidencialisme d’aquestes últimes setmanes s’ha convertit en tsunami. Hi ha molts factors que han contribuït a augmentar la força d’aquest embat, però el més espectacular ha estat, sens dubte, la “coincidència” amb què ens ha obsequiat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya cridant a declarar Artur Mas el dia del setanta-cinquè aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. La “deferència” ha sigut tan enlluernadora que ha arribat a encegar moltes mirades, fins al punt de confondre la imatge política dels dos presidents.
La provocació de l’estat espanyol és inqüestionable i, com podem veure amb els xous policials i jurídics d’aquestes últimes hores, és la primera d’una nova campanya contra el bloc polític vencedor —però, alhora, extremadament inestable— de les passades eleccions del 27 de setembre. Deixant de banda la realitat de les acusacions, l’escenificació i l’oportunitat tenen una clara intenció política. No em fa res coincidir en això amb el president Mas i altres dirigents de Convergència Democràtica de Catalunya. De fet, s’ha de ser molt soca per no adonar-se d’aquesta intencionalitat. És evident, per tant, que, si volem avançar cap a la construcció de la República Catalana, cada cop serà més necessari expressar amb contundència el rebuig als tribunals espanyols —fins i tot ignorant-los—, i, en aquest sentit, els eslògans històrics de la lluita contra l’opressió nacional que tornem a sentir al carrer, com ara el “Fora, fora, fora la justícia espanyola!”, que es va poder sentir el 15 d’octubre passat davant la seu del TSJC, s’hauran de traduir, també, en una determinació política seriosa per part dels representants electes independentistes un cop constituït el nou Parlament de Catalunya.
Ara bé, la simultaneïtat dels fets a què m’he referit al principi ha fet inevitables certes comparacions entre les figures de Lluís Companys i Artur Mas. A més a més, s’ha donat una altra coincidència —aquesta, sense cometes— decisiva: la de la commemoració de l’assassinat del president Companys (de la qual destaca l’oferta mediàtica de reportatges i pel·lícules, que en alguns casos ha ratllat el pleonasme) i les negociacions entre Junts pel Sí i la Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent per arribar a un acord d’actuació política, en què la investidura d’Artur Mas suposa un dels esculls difícils de franquejar. Que, en un principi, aquesta negociació hagués coincidit amb l’evocació del president màrtir (el reforç que ha obtingut l’actual president en funcions sota el patronatge de Lluís Companys ha estat tan important que, si no hi hagués hagut la coincidència, potser algun dels seus partidaris l’hauria forçat), i que ara ho faci amb el safari judicial que s’ha organitzat, de moment contra el seu partit, dificulta la comprensió dels arguments legítims contraris al nomenament de Mas i, sens dubte, alimenta les “emocions” presidencialistes d’una bona part dels ciutadans del Principat.
Així i tot, no cal aprofundir gaire per comprovar que les semblances que alguns creuen veure (ja sigui per sensibleria històrica o per reacció a la “persecució despietada” a què sotmeten el president Mas els qui són contraris a la seva nominació) no van més enllà de les aparences. Les trajectòries polítiques de tots dos presidents, tant en la ideologia com en la pràctica, són tan distants com els respectius contextos socials que els ha tocat viure. Tots dos provenen de famílies ben posicionades econòmicament i tots dos han rebut una educació adequada al seu nivell social. Però, mentre que Lluís Companys, ja de ben jove, s’aboca a la causa obrera i republicana, Artur Mas es manté fidel als interessos de la classe que l’ha acotxat durant tota la seva singladura. Tot i les anàlisis, excessivament anecdòtiques, que se n’han fet aquests últims dies, el compromís de Lluís Companys amb les injustícies socials regeix tot el seu recorregut polític, com corroboren les seves múltiples estades a la presó (la majoria, per haver estat advocat defensor de treballadors) i com demostren les decisions que va prendre al llarg de la seva vida política, fins i tot la del 20 de juliol de 1936, en què va proposar als dirigents de les forces obreres que controlaven Barcelona la seva participació en el govern, cosa que va donar lloc a la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Aquest fet s’interpreta de maneres molt diferents segons quina sigui l’escola historiogràfica des d’on s’analitzen els esdeveniments. Tenim, per exemple, destacats historiadors vinculats a la Universitat Autònoma de Barcelona que veuen en la decisió de Companys l’única sortida possible d’aquella “dramàtica” situació. És a dir, una simple maniobra tàctica, independent de les conviccions ideològiques del president, que, segons aquesta versió, es va veure desbordat per una catèrvola de treballadors armats. En canvi, hi ha altres analistes, relacionats amb la Universitat de Barcelona, que veuen en la determinació del president una conseqüència extrema però lògica de la seva coherència política. De fet, feia més de vint anys (l’època en què cooperava amb Francesc Layret, Marcel·lí Domingo, Francesc Aguirre i, poc després, el seu amic Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”) que Lluís Companys ja tenia clara la necessitat d’acostar l’obrerisme anarcosindicalista a les tesis republicanes i catalanistes per mirar de rectificar l’ideari apolític dels anarquistes. És plausible, per tant, que la decisió del juliol del 36 no fos una simple actuació a la desesperada.
Les diferències vitals i ideològiques entre el president Companys i el president Mas són òbvies. La trajectòria de l’actual president en funcions, en contrast amb el republicanisme obrer de Lluís Companys, no s’ha apartat ni un grau de la ruta liberal. La seva activitat professional ha estat lligada al món financer i a la gestió empresarial, i la seva dedicació a la política sembla haver estat més fruit de la inèrcia que acompanya sempre els cercles familiars i d’amistat de la burgesia que no pas d’un compromís ferm per canviar la realitat social (cosa que, al principi, mentre els privilegis de la seva classe estaven assegurats per la tramoia autonomista, no devia considerar imprescindible).
No cal estendre’s, però, en les biografies sobradament conegudes dels dos presidents. Contràriament al que puguin pensar els seus partidaris, la meva intenció no és afegir més llenya al foc que vol consumir políticament Artur Mas. Tot i defensar unes conviccions diametralment oposades a les seves, més aviat penso que és important la seva presència (però no pas necessàriament la presidència) en aquest procés sense retorn cap a la ruptura democràtica. Per a un sector important de la burgesia catalana és imprescindible trencar definitivament amb l’estat espanyol, i l’independentisme d’esquerra no pot renunciar a establir-hi les aliances tàctiques necessàries. Com bé diu Carles Castellanos en un article recent: “[L]’objectiu de la independència és la ‘revolució democràtica’, allò que s’ha descrit com a Ruptura Democràtica per la Independència. No és, doncs, (ara) la revolució socialista.” (Carles Castellanos: La Burgesia i l’Independentisme, “Llibertat.cat”, 16-X-2015) I, en aquest objectiu, no reeixirem si no som capaços d’aparcar, temporalment, certs escrúpols ideològics.
De fet, no són les decisions particulars d’un president les que fan moure la Història, sinó que són les dinàmiques històriques les que l’empenyen a prendre unes decisions o unes altres. Per això, a l’època de Lluís Companys, en plena efervescència d’una veritable revolució social (sobretot a Barcelona), el presidencialisme era un valor poc cotitzat. Aquesta és la diferència fonamental amb el context històric actual, i no pas el caràcter polític d’un president. L’any 1936, la majoria de les classes populars eren conscients que ja no tenien res a perdre, sabien que eren els actors principals de la política que els podria emancipar. Avui, en canvi, la majoria del poble treballador, tot i la precària situació en què es troba, encara creu tenir moltes coses a perdre si pren les regnes del seu destí. D’aquí ve la passió presidencialista, la necessitat de delegar a un líder la majoria de les responsabilitats. D’aquí ve que tot just siguem en el camí de la ruptura democràtica. En aquest primer tram cal ser honestos i, mentre mantenim les conviccions a la recambra, no deixar-nos dur per una excessiva pulcritud revolucionària.
Ignasi Farinyes Gasalla
octubre de 2015
