En defensa de la CUP

Com ja era de preveure, el resultat obert que ens ha deixat el 27-S ha tornat a provocar l'eterna lluita fratricida dins de l'independentisme. La negativa per part de la CUP a facilitar la investidura d'Artur Mas ha despertat la còlera de l'entorn convergent, que no ha tardat ni vint-i-quatre hores a disparar amb bala, a base de piulades i de pressió mediàtica. El relat és clar: si la Candidatura d'Unitat Popular no dóna suport a la presidència d'Artur Mas és que comparteix l'estratègia del PP i de Ciutadans. Però aquesta lectura, a més d'interessada i esbiaixada, té l'agreujant que allunya encara més els quadres i electors que, des del rupturisme i des del socialisme d'arrel popular, han apostat per l'independentisme.

És lògic que es defensi la figura de Mas, que es demani respecte per la valentia que ha tingut i que es valori el seu enfrontament a l'stablishment. Tot això s'ha fet des d'aquestes mateixes pàgines. Però una cosa és això i l'altra no tenir en compte la posició ideològica de la CUP. Durant la campanya i molt abans, aquesta candidatura ha deixat clar que no pensa donar suport a l'actual president. El problema no és que no tinguin en compte la valentia del líder de Convergència. El que passa és que Artur Mas, en qualitat de principal dirigent d'aquest espai, representa, també, el que denuncien: el tracte de favor a un entramat d'empreses que han fet i desfet, que han col·locat i recol·locat. El camp de la sanitat, probablement, és on això es fa més evident. Mas encarna la valentia del 9-N, però també personifica la xarxa d'interessos que ha operat en aquest país i que ho ha fet, moltes vegades, en detriment de professionals, de petits comerços i de mitjanes empreses de casa nostra.

Que cal sumar totes les forces en benefici de la independència? Oi tant. Que el país som tots? No n'hi ha cap dubte. Que el futur estat propi s'ha de construir tenint en compte tant les dretes com les esquerres? Per suposat. Però exigir a la CUP que faci A quan ha dit B per activa i per passiva no és normal. Menys encara quan hi ha fórmules alternatives per sortir d'aquest atzucac. I, per acabar, dos apunts. Passa de taca d'oli que persones que havien militat al PSC i que havien desgastat la figura d'Artur Mas atacant la política de CDC ara el posin com la condició sine qua non per continuar endavant amb el procés. I si construir un nou país depèn exclusivament d'una sola persona, ja podem plegar.