D’ençà que Zetapé va claudicar a Brussel·les el 10 de Maig del 2010, he tingut dues obsessions: posar fi a l’austeritat i la independència de Catalunya.
Aquests dos vectors es van anar manifestant al llarg de la Península ibèrica, mobilitzant centenars de milers de persones, al 15-M, a les marees i als 11-S. Finalment es van anar cristal·litzant políticament, amb Podemos i les candidatures municipals populars, i en les forces clarament sobiranistes.
El passat 24 de Maig em vaig emocionar veient com forces populars obtenien el poder municipal a les principals ciutats de l’estat espanyol.
En aquell moment, vaig pensar que era possible una unitat de l’esquerra catalana a imitació de Barcelona en Comú, que inclogués també la CUP i ERC par tal de crear un artefacte electoral clarament independentista i anti-austeritat. Hauria estat una fórmula guanyadora d’una manera clara pel fet de maximitzar la connexió amb les classes populars catalanes: la independència com una reacció a l’austeritat i com un bastió per a blindar l’estat del benestar i millorar les condicions materials de la població.
Però el fet és que no ha estat possible. Davant aquesta situació, un independentista d’esquerra té tres opcions (imatge 1):
- Votar Junts pel Sí.
- Votar Catalunya Sí que es pot.
- Votar la CUP.
Les dues primeres tenen dos factors importants que la CUP no té: han estat capaces de llegir el moment històric i unir les forces entre diferents formacions per tal de maximitzar l’artefacte electoral i tenen (o tenien – diguem - ja que ara només en té una d’aquestes formacions) ambició real de guanyar.
Junts pel Sí representa la maximització electoral de l’independentisme. És l’opció més vàlida per a convertir unes eleccions autonòmiques en un plebiscit real i mostra la màxima visualització internacional del sobiranisme. Un independentista els hauria de votar sense cap dubte.
Però un independentista anti-austeritat hauria de dubtar a fer-ho. El fet que la candidatura de Artur Mas com a presidenciable estigui blindada, i tenint en compte que les competències de l’elecció del govern són exclusives del President, i que Artur Mas ja s’ha servit, en el passat recent, de les competències exclusives (convocatòria d’ eleccions) per a la seva agenda personal/partidista, no hi ha cap mena de garantia que en el seu govern no acabi imposant Boi Ruiz en Sanitat, o, pitjor encara, Mas-Colell en economia.
Costa molt de creure que amb Mas de president i amb una àmplia victòria de Junts pel Sí, la política econòmica de la Generalitat hagi de canviar, des del fonamentalisme austerista actual, a polítiques de creixement.
La narrativa segons la qual no es poden fer més polítiques de creixement a causa de l’asfíxia econòmica de l’estat espanyol és clara. Però és falsa. En el període 2010-2015 hi ha hagut nombroses oportunitats per a maximitzar el marge d’autonomia en política econòmica amb l’objectiu de mitigar l’austeritat i potenciar el creixement. Si el Govern dels millors no ho ha fet, si no ha aprofitat aquest marge, no és pas pel fet que no existeixi, sinó perquè dins el món convergent existeixen actors que creuen genuïnament en l’austeritat i en un model neoliberal basat en la minimització del sector públic.
Mirar de frenar l’austeritat hauria de ser la prioritat de l’acció de qualsevol govern; Catalunya Sí que es Pot hauria de ser votada per qualsevol persona anti-austeritat.
Tanmateix, per una banda, fa temps que Pablo e Iñigo han abandonat la narrativa radical i han optat per posicions més possibilistes i reformistes entenent que una moderació discursiva augmentaria les possibilitats d’abastar la glòria del cel. Fals, perquè simplement els ha acostat a Ciudadanos, una candidatura que també potencia la regeneració sense promoure cap canvi radical.
Però hi ha un argument més important: la candidatura de Catalunya Sí que es Pot s’ha mostrat obertament anti-independentista. Això és un error en la conjuntura actual, tenint en compte que és innegable que existeix un dèficit fiscal a Catalunya que limita les possibilitats materials del país, que es innegable que l’Estat espanyol no ha maximitzat el potencial econòmic a Catalunya, i que és innegable que un estat propi donaria més sobirania al poble català i una proximitat institucional que facilitaria l’auditoria i el marcatge a la classe política.
Evidentment la independència per ella sola no és la solució final, però la independència per ella sola comporta elements de millorament de les condicions materials en vist la situació actual: fi del dèficit fiscal, estat propi, recuperació de la sobirania, proximitat institucional.
La justificació exhibida per aquesta candidatura és que el canvi real vindrà amb Pablo Iglesias a la Moncloa. Però la realitat és que no hi ha a dia d’avui, ni hi haurà a curt termini, una majoria rupturista suficient a Espanya per a portar a terme un clar procés de Ruptura que inclogui, sense ambigüitats, el dret d’autodeterminació a Catalunya.
En resum: per a una persona que vulgui revertir l’austeritat però que, vulgui alhora aprofitar l’escenari actual per a aconseguir la independència, ni Junts pel Sí, ni Catalunya Sí que es Pot cobreixen els requeriments necessaris. (imatge 2)
Tan sols els cobreix un partit: la Candidatura d’Unitat Popular. Malgrat la seva manca de “nas” estratègic i la seva incapacitat de moure sinergies per a crear artefactes electorals amb vocació de guanyar, el fet és que la CUP ocupa avui la centralitat rupturista a Catalunya.
Són la garantia que el procés independentista no acabarà en una negociació a porta tancada que porti a la reconciliació. Y, a la vegada, són la garantia perquè encara que cedissin a la pressió i no poguessin impedir que Mas fos President, poden acumular prou poder per a condicionar el Govern i vetar els Boi Ruiz, Mas-Colell, Sala i Martín i altres, tot donant suport a un govern de concentració nacional que arribi a la independència revertint des del minuto zero l’austeritat.
Per primer cop a la vida, no hauré d’escollir entre dolents i menys dolents. Hi ha una candidatura que cobreix els meus requeriments d’aconseguir la independència y posar fi a la austeritat: Votaré la CUP.
Constantí Segarra
boxedpress.com
