La convocatòria de les eleccions del 27S assenyala, probablement, l’inici de la fase resolutiva d’allò que en els darrers anys s’ha anomenat “el procés” català cap a la sobirania. Cada vegada és més evident que aquesta confrontació entre el poble català i l’estat espanyol no pot acabar en taules, és a dir, no hi ha marxa enrere vers la fal·làcia autonomista.
O assolim la independència, o entrem en una dinàmica imparable d’extinció com a poble perpetrada per un estat espanyol absolutament irreformable i que cada dia es mostra més clarament com allò que ha estat des de la seva gènesi franquista: una presó de pobles i una eina de dominació d’una oligarquia cada vegada més corrupta i feixista, que ha unit a l’aparell coercitiu policial-judicial una veritable legió de mercenaris mediàtics que blinden la seva hegemonia ideològica fonamentada en el nacionalisme espanyol i el culte al “lliure” mercat.
Tant irreformable com Espanya és la UE, maquinària de guerra del gran capital i veritable enemiga no només dels drets socials, sinó de la més mínima expressió de democràcia o sobirania popular. Els intents oportunistes de reviscolar la social-demòcracia europea revestida d’un discurs populista d’aparença radical s’han saldat amb la monumental traïció de Tsipras al poble grec, i han posat de manifest que no hi ha futur per a la classe treballadora sense el trencament amb la dictadura del deute i els seus instruments (UE, Troica, FMI).
L’única alternativa que garanteix la nostra supervivència com a poble i unes condicions de vida dignes i respectuoses amb els drets socials, laborals i democràtics passa doncs, necessàriament, per la Ruptura, tant amb l’Estat Espanyol, com amb la dictadura del capital que encarna la UE, dit d’una altra manera: l’alternativa de la Unitat Popular que pren forma en la candidatura CUP-CC però… on som realment a nivell de consciència, mobilització i organització i quin és el camí a recórrer?
Una nova hegemonia no exempta d’amenaces.
Actualment, i degut tant als esforços de conscienciació i mobilització popular, com a les sistemàtiques agressions en els plans nacional i social, podem afirmar que el pensament independentista i d’esquerres és hegemònic al Principat de Catalunya. Dit d’una altra manera: la major part de la massa crítica de la nostra societat és partidària tant de la independència, com de la reversió de les polítiques liberals que han esquinçat els nostres barris, en polítiques d’igualació i justícia social.
La candidatura de Junts pel Sí (amb totes les seves mancances i partint d’una tesi errònia d’arrel: que es pot guanyar la plena sobirania sense trencar amb la UE i la dictadura del capital) és un reflex d’aquest nova hegemonia, ja que ha obligat a la fins ara principal força política, la dreta catalana, a amagar el cap sota l’ala, posar-se sota l’aixopluc de la social-democràcia i compartir cartell amb la resta d’agents de l’independentisme, que són, majoritàriament, d’esquerres.
També el fet que la darrera esperança de l’unionisme sigui la candidatura reformista de CSQP, formada per un conglomerat oportunista dels antics gestors de les engrunes del sistema i dels nous trepes aspirants a succeir-los, demostra fins a quin punt la crisi del règim del 78 és palesa… a Catalunya! …I a tot estirar, a la resta de Països Catalans i Euskalherria, ja que en l’Espanya estricta, el règim i els seus gestors es mantenen ferms i el tan publicitat tsunami no passa d’onadeta oportunista per afegir nous membres a la casta.
Tot i això, i com acabem de comentar, la principal amenaça per al moviment popular per la independència i la ruptura és, precisament i paradoxalment, el neo-lerrouxisme de Podemos i de determinats sectors d’ICV i EUiA, que segueixen substituint l’anàlisi de classe i l’apreciació de l’oportunitat de ruptura per la simplificació populista i demagògica de catalanisme=burgesia.
Resulta escandalós que, enlloc d’assumir una anàlisi materialista (fins i tot des d’un punt de vista espanyol) que mostra inequívocament que qualsevol canvi passa necessàriament per la ruptura i que aquesta tan sols és possible ara per ara al Principat), una determinada (i més teòrica que real) esquerra, captiva mentalment del nacionalisme espanyol i les seves entel·lèquies, i ansiosa d’ocupar espais de poder dins l’aparell de dominació, es presti a jugar el paper de “mamporrera" de la monarquia borbònica i a situar-se al costat de l’oligarquia, tant catalana com espanyola, principal enemic de classe de la independència i de l’obertura d’un veritable procés constituent que permeti avançar vers una democràcia d’arrel popular i un model econòmic i social al servei de les necessitats de la majoria.
Ensorrats PSOE i PP, amb Ciudadanos amb un sostre de vidre derivat del seu classisme mal dissimulat, l’operació Podemos-CSQP , malgrat haver-se fet evident l’enganyifa monumental de Syriza i l’oportunisme reformista, és la darrera esperança per conduir el vot de determinats sectors populars al camp de l’unionisme i el (fals, impossible) regeneracionisme espanyol.
L’altra gran amenaça és el que en els darrers mesos hem anat caracteritzant com a “processisme”, és a dir, com la dilació sine die del procés cap a la independència, tot esperant que la desmobilització popular i un canvi de majories a l’estat espanyol, configuri una correlació de forces favorable novament a la dreta catalana puta-ramonetista.
La submissió de les direccions de l’ANC i Òmnium als designis de CDC, i en concret, el fet que la presidència de l’ANC estigui en mans d’un personatge que s’ha distingit històricament per les seves tendències institucionalistes, reformistes i desmobilitzadores fa que calgui restar amatents a una possible deriva pactista de JpS que acabi traint els anhels de llibertat del nostre poble i tancant les portes a un veritable procés constituent de la nova República Catalana.
És amb aquests condicionants en què lliurarem la batalla de les properes setmanes, en què l’esquerra independentista i la Unitat Popular tenim el deure històric d’emplaçar de manera sistemàtica la resta d’agents polítics a sumar-se o rebutjar l’única alternativa real: la ruptura democràtica fonamentada en la independència i el trencament amb les polítiques de saqueig (mal-anomenades d’austeritat).
Finalment, i si el 27S dóna els resultats que esperem, amb una majoria independentista clara i amb un bloc popular potent i reforçat, cal tenir en compte quina pot ser la reacció de l’enemic i quins són els moviments que cal fer per blindar el procés constituent i la construcció de la República Catalana.
Procés constituent, Unitat Popular, aliances internacionals
La prioritat fonamental després del 27S és la Ruptura, el no-retorn, l’obertura d’un procés constituent, que tan sols serà veritable si respon a la construcció d’un nou estat, és a dir a una declaració d’independència i a l’habilitació dels instruments polítics i administratius necessaris per fer-la fefaent.
La nostra aposta en aquest context ha de ser la d’un govern de ruptura de caràcter transitori, amb una durada limitada i amb uns objectius molt concrets: encarar el procés constituent, desplegar els instruments bàsics de la República Catalana, treballar pel seu reconeixement internacional, i desenvolupar un programa immediat d’igualació i justícia social.
Cal ser conscients que la llibertat es conquereix lluitant, i que la potència de l’adversari a derrotar (l’estat, l’oligarquia) obliga a una aliança transitòria de tots els sectors democràtics per la ruptura disposats a l’enfrontament amb l’aparell de dominació. Tan sols així serà possible articular un contrapoder capaç d’enfrontar-se a la repressió, superar l’actual marc jurídico-polític i bastir unes noves institucions democràtiques.
En el cas probable que el 27S dibuixi un Parlament favorable a la independència, és a dir, una majoria clara de JpS i CUP-CC, s’obre un escenari en què la construcció de la Unitat Popular pot i ha de donar un salt quantitatiu i qualitatiu de dimensions gegantines. L’obertura d’un procés constituent, i la dinàmica de confrontació amb l’estat i de lluites socials han de dur a una acumulació de forces del conjunt de sectors populars transformadors que pugui conferir a la nova República Catalana un caràcter fonamentat en la radicalitat democràtica i la justícia social.
Caldrà estar preparats ideològicament, mentalment i organitzativament per eixamplar la Unitat Popular incorporant persones i col·lectius que avui encara són presoners del reformisme o l’unionisme, però que en el moment en què la construcció d’un nou estat vagi de debò, hauran de sumar-se al bloc de ruptura, al bloc que entén la independència com una eina per avançar cap al socialisme.
Aquest reforçament definitiu de la Unitat Popular hauria de plasmar-se també negre sobre blanc
- en un programa de xoc immediat per la justícia social que recollís els punts més urgents per a la millora de la qualitat de vida de les classes populars (habitatge, sanitat, educació, alimentació, dependència, atur…) Programa que hauria de ser assumit pel govern de Ruptura.
- i en un Programa de Transformació amb que la UP concorreria a les primeres eleccions de la República Catalana, amb voluntat d’esdevenir força hegemònica i començar a construir un nou model econòmic i social.
Caldrà vetllar especialment per evitar el segrest del procés constituent per part de les institucions, i garantir-ne el seu caràcter radicalment democràtic, descentralitzat, amb els municipis com a base i amb la participació determinant de les organitzacions populars.
El procés d’elaboració de les bases constitucionals de la República Catalana ha de ser la garantia del seu caràcter democràtic i igualitari. Un procés segrestat pels partits i els grups de poder econòmic equivaldria a generar tan sols una nova casta de gestors d’una república bananera que difícilment es diferenciaria de l’actual estat espanyol.
Caldrà també evitar caure en el regionalisme i el cofoïsme d’una República circumscrita a les 4 províncies, i tenir ben clar que si bé el Principat és el lloc on es donen en aquest moment les condicions per a la Ruptura, el nostre projecte polític s’adreça al conjunt de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
En aquest sentit, i a banda de les formulacions inclusives i dinàmiques que el nou cos jurídico-polític pugui incorporar, cal concretar eines de construcció i representació nacional, com l’Assemblea de Representants dels Països Catalans o diferents taules de coordinació sectorial d’abast nacional, tant a nivell de teixit social, com de polítiques públiques.
Finalment, cal abordar el tema del reconeixement internacional de la nova República Catalana des del realisme, però també des de la perspectiva del model social i de relacions internacionals a construir. És evident que la dreta sobiranista té una aposta clara i excloent (UE-EUA-Israel) que, tot i amagar-se rere el vernís del pragmatisme, no és sinó una imposició ideològica imperialista i neoliberal.
Per contra, els sectors populars hem de tenir clar el paper que juga cada agent, i ser conscients que cada “soci” poderós exigeix unes prebendes, i que els estats que gaudeixen de quotes més altes de sobirania són aquells que diversifiquen les seves relacions internacionals, i les defineixen amb transparència a partir d’objectius concrets i del model social i econòmic que volen desplegar.
Per tant, l’EI i la UP tenim la responsabilitat d’actuar doblement, d’una banda a nivell de moviments polítics amb els quals compartim la necessitat de superar el capitalisme i l’imperialisme, i de l’altra construint ponts amb aquells governs d’esquerres ,o nacional-populars, o senzillament de fora de l’imperi euro-ianqui que puguin ser susceptibles de reconèixer una nova República Catalana.
Xavier Oca
Sabadell, agost de 2015.