Com que un 15% aproximat dels habitants de Catalunya estan exclosos del cens electoral perquè no tenen passaport espanyol, a les eleccions del 27 de setembre només tindran dret a vot 5.250.000 persones. D’aquests, i suposant que hi hagués una participació del 70’% -la més alta en unes eleccions al parlament de Catalunya des de 1932-, anirien efectivament a votar 3.600.000 homes i dones. Si tenim en compte que gairebé 2 milions de persones van votar Sí-Sí el 9 de novembre passat, és raonable pensar que l’independentisme (Junts pel Sí i la CUP) pot assolir aquesta mateixa quantitat de vots (si no més) el dia 27 de setembre. La resta, 1.600.000 votants, optarien per opcions partidàries de mantenir les actuals fronteres del Regne d’Espanya, és la mateixa quantitat de vots què van treure PSC, PP, ICV-EUiA i Cs a les eleccions al Parlament de l’any 2012 (a les europees o a les municipals van treure un resultat bastant pitjor). Amb aquests números a la mà, discutibles però raonables, l’unionisme, els contraris a la independència, només poden guanyar les eleccions plebiscitàries (o les eleccions autonòmiques de les quals es farà una lectura en clau plebiscitària…) de dues maneres: Convencent a una part dels partidaris del Sí, i aquesta serà la missió tant d’UDC com de Podemos a través de la candidatura del “Sí que es pot”, o mirant de mobilitzar l’abstencionista que no acostuma a anar a votar però que, si ho fes, optaria per un partit espanyolista.

D’abstencionistes n’hi ha de moltes menes. N’hi ha d’involuntaris (gent que són lluny de casa i no han pensat a votar per correu, malalts, despistats que no troben el DNI, etc…) i de voluntaris i conscients  (persones que a partir de supòsits teòrics diversos han arribat a la conclusió que aquest model electoral no els convenç ni poc ni gens).  Em fa l’efecte, però, que el gruix de l’abstencionisme és gent a qui els afers col·lectius més enllà del seu entorn immediat els preocupen poc, que no creuen que participar en les eleccions els suposi cap benefici personal directe ni indirecte i que disposen de poca informació sobre el què s’està debatent i decidint. Moltes d’ells i elles tenen un nivell socio-econòmic i formatiu baix o molt baix, utilitzen habitualment el castellà i veuen canals de televisió amb seu a Madrid. Per això és més que probable que una part de l’unionisme intenti difondre un discurs alarmista i crispador amb l’objectiu d’activar aquest votant difícil de fer sortir de casa (per això el PP ha escollit l’Abiol com a cap de llista). Utilitzaran arguments que ens avergonyiran, els diran que amb la Independència seran estrangers a casa seva, intentaran trencar el país i miraran de crear enfrontament social. Però no ho aconseguiran, perquè en aquest país ja ningú es creu allò de les dues comunitats i perquè, si ho fan, més d’un i de dos votants de partits unionistes es girarà cap a la opció que sempre, sempre!, ha ofert un projecte per a tothom, per a tots els homes i dones que viuen aquí, parlin la llengua que parlin i hagin vingut d’on hagin vingut. Aquest projecte, ja ho sabeu, és la independència.