Llegeixo, veig, escolto les morts de companyes. Sí, són companyes, perquè tota aquella dona que és assassinada pel masclisme ho és. Com a companya ploro la seva mort, mentre sento un dolor enorme i n’estic farta! Acabem amb aquestes morts, perquè podem fer-ho.
Als mitjans els costa parlar d’assassinats i feminicidis, que és el que són. Ells acostumen a parlar de morts, de presumptes culpables, etc.
Als governs no els preocupa la violència masclista, ni les pèrdues de vides humanes, per a ells és un mal menor. És molt més important salvar bancs, robar-nos a diari, empobrir cada dia més la classe treballadora. La lluita per acabar amb els assassinats masclistes és la última de les seves prioritats.
La societat mira cap un altre costat, així tot és més bonic, total “a mi no em passa ni em passarà mai”.
Així totes acabem sent còmplices de milers d’assassinats. Morts que s’haguessin pogut evitar, perquè no són accidents, ens maten!
Per què ho veieu que ens estan matant i cada dia en són més les que demà no es llevaran? Ho veieu i no feu res?
Vivim en una societat malalta, adormida, podrida, que deixa que matin a dones, nenes i nens i al mateix temps n’és partícip.
Segurament, si ens matessin en massa llavors els mitjans començarien a parlar de genocidi, de feminicidis, d’assassinats i els governs amb totes les mirades de la població per trobar una solució farien quelcom. Doncs això no passarà, perquè a nosaltres ens maten avui a una, demà a tres i demà passat a dos, però al cap de l’any són moltes les dones mortes a mans de les seves parelles o ex parelles. El 2014, van ser 102 els assassinats masclistes. 102 persones, sí, perquè som dones, però abans de dones som persones. En el que va de 2015, a l’Estat espanyol ja hi ha hagut 61 assassinades pel masclisme.
En veure aquestes dades, de la mateixa manera que cada cop que m’assabento d’un nou assassinat creix la indignació en veure que ningú fa res, que estem soles, creix la impotència veient que soles no podem acabar amb la violència masclista i amb el masclisme en general, creix la ràbia per dir adéu a una altra dona i veure que tot continua igual.
Acabo amb llàgrimes als ulls.
Potser no fareu res, continuareu amb els ulls tapats davant la violència masclista, però recordeu-ho sempre:
Nosaltres no morim, ens maten! Les nostres filles no moren, les maten!
