Quan des de la CUP em van proposar de ser a la llista de candidats de les comarques gironines, per a les eleccions del 27S, en representació de Catalunya Nord, vaig acceptar perquè és un acte de coherència política, individual i col·lectiva.
Un acte que molts altres militants del nord haurien pogut assumir; un acte simbòlic, ho sabem, que malgrat tot és important perquè no podem renunciar a dir, en cap de les oportunitats que tinguem, que per a nosaltres els Països catalans són una realitat i alhora un projecte.
En aquesta campanya, i sempre, tenir en compte les comarques del nord és treballar per la vertebració dels Països Catalans des de les lluites presents i des de l’exercici de la memòria històrica. Des de la pràctica quotidiana, saltant-nos les barreres mentals, els límits estatals i els de la comunitat autònoma de Catalunya, fent xarxa i teixint complicitats en les lluites que ens són comunes. Des de l’exercici de la memòria històrica, que és la de tots nosaltres, assumint com a pròpia la resistència a l’annexió (1659), les lluites contra l’assimilació cultural i lingüística, les lluites en defensa de la terra i el seu equilibri econòmic i ecològic, les lluites socials i en contra de qualsevol mena d’exclusió.
Però la presència nord-catalana, també s’ha d’entendre més enllà del concepte de Països Catalans, com una eina més per a desconstruir referents estatals i per tant construir els nostres propis referents, no només culturals o territorials, sinó també polítics i socials.
Una presència nord-catalana a la llista, per exemple, és útil per plantejar si hem de parlar de república catalana o de república de Catalunya, per dir que una república no és garantia de res més que de la forma de govern.
Jo visc en un estat republicà que no respecta les llengües i cultures nacionals (català, bretó, cors, occità, basc), on qualsevol pas cap a la normalitat en aquest àmbit és fruit de l’esforç de militants i associacions.
Visc en un estat republicà on les dones tenen el dret de treballar, votar i avortar, però on les dones no cobren el mateix que els homes per a feines similars, on les dones canvien el seu cognom quan es casen, on, només a Catalunya nord, cada 34 hores hi ha una agressió sexista i on les estructures d’acull de les víctimes d’exclusió o maltractaments són gairebé inexistents.
Visc a l’estat francès on en nom de la república i dels drets de l’home s’expulsen immigrants, s’aixequen barreres, s’obren centres de retenció i on s’han d’ocupar espais abandonats per a poder tenir un sostre, on cada dia n’hi ha que posen en perill llur vida per arribar allà on potser els espera un amic, un familiar que ha reeixit el periple.
Visc en una república on la llei de l’alternança dels grans partits, les majories absolutes bandejant la representativitat de l’oposició, el cúmul de càrrecs i el clientelisme són el quotidià d’una acció política suposadament representativa i democràtica.
Visc a la república de la llibertat, la fraternitat i la igualtat, enteses com un mantra religiós, on les privatitzacions dels serveis públics bàsics aguditzen l’exclusió i les desigualtats socials.
Ser a la llista CUP-Crida Constituent és doncs un acte simbòlic, perquè molta altra gent catalana, de «nacionalitat francesa» hauria volgut participar a unes eleccions com aquestes, i tampoc ho hauria pogut fer, com jo que n’he estat exclosa, per no tenir «nacionalitat espanyola».
I és també un acte de coherència política. Perquè participar a CUP-Crida Constituent és poder dir tot això i més. És poder reafirmar que des de Catalunya Nord un grup de gent la veiem com a l’única opció representativa de la llarga lluita del nostre poble per aconseguir la ruptura amb els estats espanyol i francès, i amb el sistema d’explotació econòmica i social.
