La realitat política dintre del País Valencià és evident que està canviant. Discursos com el de Ximo Puig i presències com la de Ribó en la manifestació reivindicativa en defensa de les persones homosexuals, bisexuals i transsexuals ho demostren. Ara bé, malgrat ser un canvi esperat i desitjat, falta demostrar amb polítiques clares i contundents si realment açò és un canvi polític o una transformació Lampedusiana del règim al nostre País Valencià.
El canvi polític no és més que el reflex del canvi de paradigma que impulsa i agita una part concreta del poble: les classes populars. Aquests nous governants, vells molts d’ells realment, faran un paper necessari o no per al nostre poble, tan sols si entenen que el poble valencià igual que el balear igual que el del principat és o lluita per ser un subjecte polític amb capacitat i voluntat de governar-se a si mateix. Per tant, a les ciutats i pobles, concretament del País valencià, el dret a decidir sobre allò que ens afecta directament passa a ser fonamental i prioritari.
Ara bé , en aquests moments històrics i il·lusionants, en aquests moments on és evident, a colp d'ull, l'existència d'una nació concreta i d'un poble amb voluntat de ser cal, però, estar atents davant dels paranys i de les estratègies destructives dels enemics i dels falsos amics.
No ens ha de sorprendre certa “responsabilitats” de govern d'aquells que una vegada en el poder comencen a escorar-se cap a les concessions polítiques, socials i nacionals. La fulminació de Gràcia Jiménez per a la Conselleria d'Educació, malgrat que el triat de nou tinga un perfil molt semblant ens ha de mostrar el tarannà feble, més encara fugisser, d'una esquerra, la valencianista institucionalista, més plena de pors i de vergonyes que d'actes valents i decidits quan governen.
D'altra banda, les experiències d'unitat popular en clau espanyolistes estan condemnades al fracàs des d'un punt de vista de ruptura democràtica. I no solament des d'una visió subjectiva de l'esquerra independentista, sinó més aviat des d'una anàlisi dialèctica de la realitat de l'estat espanyol.
No es pot lluitar contra l'essència de les coses, l'aigua banya, el foc crema i l'estat espanyol és repressiu i es basa en l'explotació i la dominació de l'anomenada perifèria o colònies internes i en l'explotació i dominació de les classes treballadores i populars. Per tant des d'un punt de vista rupturista totes les persones que aposten pel canvi radical i democràtic han de trobar dificultats i traves en organitzacions que tenen com a referent i marc d'intervenció el règim espanyol i la seua legalitat. Per a construir una realitat espanyola nova i radicalment democràtica hem de resoldre aquestes dues contradiccions.
Per una banda les nacions oprimides hem de constituir-nos com un subjecte polític autònom i alliberat i per altra banda les classes populars tant d' espanya com de les nacions oprimides hem de confluir en una construcció nova i de classe. I tot això serà o no serà depenent del nivell d'extensió de la lluita de classes per la llibertat i el socialisme en l'àmbit mundial. Mentre eixe moment es prepara la nostra obligació com a nació oprimida és alliberar-nos directament d'aquests dos eixos repressius, que representen a Espanya i al capitalisme i que no oblidem són externs i interns perquè són el referent d'una part de la nostra societat encapçalada per tota la burgesia.
Com dèiem abans, la societat valenciana en el seu conjunt va viure, molt segurament, un desencís nacional, polític i social si diposita la seua esperança en partits honrats però cegament disposats a complir la legalitat vigent caminant per una via clarament obstruccionista si no negacionista. Desobeir és l'única forma de garantir una plena sobirania davant les lleis imperialistes espanyoles i de l'UE. I l'Única garantia de què s'articule eixa desobediència és que les classes populars tinguen una expressió política i una veu en els municipis i barris del nostre País
Les Candidatures d'Unitat Popular són la garantia tant ací com en la resta de la nostra nació de què totes les possibilitats d'independència des d'un punt de vista d'alliberament social seran explorades, agitades i directament debatudes i discutides per les bases populars.
La lluita que ens espera està plena de contradiccions i de lluites sordes i perills esmolats. Davant d'això la clau de volta és la unitat interna i la unitat popular, el treball dur i la valentia a l'hora de prendre decisions. Al Principat la lluita sorda passa a fer molt de soroll i la palanca que ha de destravar el procés d'independència d'una part de la nostra nació, som i serem el poble valencià. La nostra lluita per estendre el projecte de la CUP és, des de la força de les classes populars, l'aigua que regarà aquest guaret per a poder llaurar amb independència el present i el futur de la nostra societat.
La realitat concreta, social i nacional, és que les classes populars del País Valencià hem de caminar amb decisió i valentia cap a una forma autònoma, nostra (és a dir amb estratègia nacional) antiburocràtica i expressió directa de les nostres voluntats de classe que tinga veu als municipis i al parlament.
És l'hora, per tant, de temperar les nostres discrepàncies i posar-ho tot al servei de la lluita per l'alliberament del nostre poble. És l'hora de demostrar que som valents i estem disposats a lluitar amb compromís i pel socialisme d'una altra manera, d'una nova manera, sense marcs territorials nascuts de victòries militars i de derrotes populars, sinó d'una identitat pròpia i amb una construcció nova i genuïna duta endavant pel poble sobirà. La consigna ha de ser, creem i agitem des de ja una, dues tres..... centenars de Candidatures d'Unitat Popular al País Valencià. És l'única garantia per a la ruptura i per l'alliberament, nacional, social i de gènere!
Companyes i companys, va de bo!
Jordi Belver, militant de Poble Lliure.
