Fa unes setmanes el nou líder madrileny del PSOE es posava sota una bandera espanyola; és una bandera molt semblant a la del franquisme, alguns intenten argumentar amb sofismes, que és la bandera constitucional, distinta a la de la dictadura. Però molta gent, de les nacions perifèriques de l’estat espanyol, siga Euskal Herria, Galícia o els Països Catalans, la veiem igual com la bandera franquista, la que alçaven en un pal al pati de l’escola, formats militarment abans d’entrar a classe a l’escola del nacional-catolicisme de la dictadura, enmig de cançons i parafernalia feixista. Molts socialistes, almenys al meu poble, m’han comentat sempre que aquesta bandera espanyola els repugnava, que els entrava nàusees quan la veien, perquè els recordava, purament i durament, el franquisme, la monarquia, el centralisme d’un estat incapaç de reconèixer la plurinacionalitat i el plurilingüisme.
Ja sé que sovint, els socialistes, sovint, diuen una cosa i després en fan un altra diferent; com quan a principis dels anys vuitanta digueren que” OTAN d’entrada no” i, després de guanyar les eleccions el 1982, a meitat dels anys vuitanta digueren que d’eixida tampoc; alguns socialistes del meu poble, ho argumentaren, amb sofismes, que calia entrar perquè si no no podríem entrar a la UE, vinculant una cosa a l’altra, quan hi havia algun país que estava a la UE i no estava a l’OTAN, altres deien que si no votaven a favor, el líder màxim del PSOE, llavors, González, seria derrotat per la dreta, per tant, a contracor calia votar al favor; també que l’exèrcit espanyol tan repressiu, vinculant-se a l’OTAN, adquiriria formes de funcionament democràtiques, que ja veiem com els darrers afers de corrupció, persecució sexual i abusos de poder al si de l’exèrcit espanyol ens indiquen que el fet d’estar a l’OTAN no ha sigut prou per ‘modernitzar’ un exèrcit que reprodueix la ideologia de la casta al servei de l’Europa del capital i de l’imperialisme dels Estats Units, que és tan nefast, en tant que dominació imperial, com el rus, l’alemany, el xinès o qualsevol altre.
Ara, davant el missatge de la bandera espanyola, protagonitzat per un partit que ha perdut això de ‘socialista’ i ‘obrer’ i s’ha quedat en només en ‘espanyol’, confie que els socialistes del meu poble mostren el seu rebuig i li facen saber al seu líder màxim que estan en contra del que eixa bandera representa, una certa continuïtat amb el franquisme, una reproducció de les portes giratòries, dels privilegis institucionals de la casta política, militar, empresarial, etc. de gent que, s’anomena, “no nacionalista” i s’embolica amb una bandera espanyola que fa olor a podrit, que és el símbol de la permanència de la corrupció a l’Estat espanyol, de l’exclusió de les altres nacions, llengües i cultures diferents a l’espanyola o castellana. M’agradaria que els meus amics i companys socialistes li digueren al seu líder actual que moltíssima gent, davant els intents del PSOE de ‘guanyar-li’ al PP, amb banderes espanyoles, preferirà l’original a la fotocòpia, de l’artefacte artificial; és difícil que els votants socialistes vulguen que el PSOE competisca amb el PP per veure qui és més espanyol a la manera castellana, que rivalitzen sobre qui té una espanyolitat “més llarga”, que ens recorda a la dels falangistes, a la del franquisme i a la de l’extrema dreta de sempre… Immediatament i en conseqüència, potser el PP, Ciudadanos i el PSC, conjuntament, han decidit fer jures de banderes militaristes a Catalunya, portant gent de tot Espanya, potser amb el bocata i la ginebra pagada, a més a més de la promesa d’algun endoll laboral perquè demostren l’amor a una Espanya que no ens apanya; així i tot han pogut reunir només a unes 600 persones, contant els militars i tot, segons els organitzadors de la kermeses espanyolista, davant el quasi els dos milions i mig de gent que el 9-N va anar a votar, participant en la consulta sobre el dret a decidir a Catalunya.
Aquest espanyolisme militarista esdevé tan atroç, ridícul i aterrador, com el del franquisme i la “legión”, com la cabra, les banderes, els càntics guerres i una flaire a podrit que ens recorda la dictadura militar que vam haver de suportar durant tants anys. El tamany de la bandera, la mateixa bandera, excloent que impedeix que pugam expressar-nos en la nostra llengua i cultura als parlaments espanyols i europeus, als mitjans de comunicació, públics i privats, és el propi missatge, com dirien els experts de comunicació, en un planeta que s’ha tornat aldea global, molt més per als parlants de les llengües que es consideren ‘universalistes’ i ‘cosmopolistes’ per tindre els estats i els mercats darrere, perquè amb aquestes supersticions miraculoses, basades en la força bruta, militar o econòmica, de les lleis i imposicions injustes, només mostren el seu propi provincianisme i aldeanisme. Si els seus líders màxims, a la manera que ha suggerit el manxec José Bono, des del franquisme fins ara, s’emboliquen amb la bandera espanyola, tan excloent i desestabilitzadora, és una invitació perfecta perquè molt socialistes deixen de votar al PSOE i decidisquen votar a favor de partits més d’esquerres i més del País Valencià preocupats pels problemes socials, democràtics i reals de la valenciana gent i no per banderes que han sigut i continúen sent símbol de la permanència de l’opressió del nostre poble.
Perquè, recordem, que el dret a decidir és un dret bàsic de qualsevol societat mínimament democràtica. Per això, ara els de la troika i l’Europa del capital estan revoltats perquè Alexis Tsipras, de Syriza, ha convocat un referéndum per a decidir sobre el model econòmic per a Grècia, com si no hagueren de ser a ciutadania i no els banquers els qui decideixen sobre el futur de Grècia i de la UE; com apuntava Habermas a l’article del 26 de juny, “El govern dels banquers” “s’insisteix inútilment que en reconega una muntanya de deutes que l’economia helena no podrà mai pagar”… I tanmateix són els ciutadans i no els banquers els qui han de decidir sobre el destí de Grècia i d’Europa. Per què, a Brussel·les, li tenen pànic a la democràcia? Per què s’emboliquen amb les banderes dels estats opressors i dels banquers per a negar el dret decidir i el reconeixement a votar sobre tots els afers que ens afecten a les nostres vides?
Una democràcia sense dret a decidir, sense el control sobre l’economia, com anota Noam Chomsky, ni és democràcia ni és res, només una Europa dirigida pels interessos mercantils dels banquers, on els polítics fan el paper d’acòlits submisos que s’agenollen per ofrenar noves glòries al capital… I moltíssima gent del sud d’Europa estem fins al capdamunt d’aquest model d’Europa dels estats que ens imposen fins a la sopa, vulgues o no vulgues, sense dret a decidir, més que sobre el tamany de la mateixa bandera.. Aquest model d’UE és una oportunitat per a construir una alternativa de ruptura democràtica amb la corrupció, davant el model d’estats i el model social, realment, antisocial i antidemocràtic.
Sense democràcia és la llei de la selva que imposen els banquers i els seus negocis, a través de la ‘socialització’ de les pèrdues per tal d’obtenir, cada vegada més, molt més beneficis, a costa del sofriment i l’empobriment de la majoria de la població europea, sobretot de l’Europa del sud, sovint, inclús amb els vist-i-plau d’uns partits ‘socialistes’ que, quasi sempre, pacten amb el PP sobre un model de construcció europea basat en el centralisme despòtic dels estat i en la tirania del model neoliberal, que reprodueix la corrupció, l’imperialisme nordamericà de l’ITTP, l’extractivisme dels combustibles fòssils, el productivisme i l’acumulació de capital dels més rics a causa de l’extrema pobresa de la resta de a població d’Europa i del món.
