El moviment d’alliberament nacional català, gestat des de l’últim terç del segle XX, després d’haver assolit la fase de maduració com a moviment popular i de masses (fonamentalment a la demarcació autonòmica de Catalunya), es troba actualment en un punt de màxima inflexió, tant pel que fa a l’acumulació i convergència de forces que el facin capaç de mobilitzar amplis sectors de les classes populars, com en l’articulació de les seves aspiracions històriques en una acció política concreta i resolutiva que les faci efectives en el futur immediat.
Així doncs, les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 27 de setembre i, més enllà d’aquestes, els escenaris que es desenvolupin a continuació, seran de gran importància per a la clarificació de la fase política actual en què es troba la societat catalana, ja que el moviment independentista situa en aquests comicis el moment de la Ruptura Democràtica amb l’Estat espanyol i l’inici del Procés Constituent de la República Catalana.
Tanmateix, el propi escenari del 27-S consisteix en una arena de lluita ideològica entre les diferents forces polítiques que busquen hegemonitzar l’actual moment històric, de manera que els propers mesos també seran cabdals per a la progressió o regressió de la lluita nacional-popular catalana. Com tractaré d’argumentar, l’oportunitat històrica consisteix en fer confluir les diferents forces progressistes en un programa polític de ruptura independentista que defensi els interessos objectius del poble treballador, per tal que l’actual moment d’efervescència social sigui encapçalat per les classes populars.
És això, o perpetuar el conflicte nacional, caient en falses terceres vies de no superació, que a última instància permetran el segrest del moviment nacional-popular per part de les expressions polítiques burgeses, o bé la seva liquidació, a través de promeses de reforma del Règim del 1978. Argumentant, doncs, que és dialècticament necessari el progrés del moviment nacional-popular i l’assoliment d’una República Catalana Independent, com a única via d’avenç de la lluita de classes, situarem com a moviments regressius totes aquelles forces polítiques que, evitant aguditzar les contradiccions amb l’Estat, defensen opcions pactistes que busquen salvaguardar el marc espanyol d’opressió nacional.
- 1. La dinàmica de classes a la societat nacional catalana: davant de la descomposició de l’espai polític burgès cal vertebrar el lideratge històric de les classes populars
No podem entendre l’ascens del moviment nacional català sense comprendre la pròpia intensificació de la lluita de classes que s’ha produït aquests últims anys, en el qüestionament global del model polític, social i econòmic del Règim del 1978, erosionat significativament amb l’eclosió de la crisi del capitalisme mundial. Alhora, no podem entendre la lluita de classes sense comprendre que la societat nacional consisteix en el marc concret on s’hi desenvolupa, essent aquesta una comunitat humana històricament formada (amb unes peculiaritats culturals i lingüístiques fruit de l’acumulació històrica) sobre la base d’una comunitat de vida econòmica i, per tant, l’escenari concret de confrontació entre classes socials.
En aquest sentit, si ens fixem en la dinàmica de classes, comprendrem els diferents moviments dialèctics que s’estan produint en el si de la societat catalana. D’una banda, cal observar la fragmentació de la burgesia catalana en relació al seu posicionament envers el moviment nacional, la qual es fa palesa en la descomposició de les seves expressions polítiques tradicionals. No podem situar el regionalisme burgès com a moviment nacional, ni com a prova d’encapçalament d’aquest moviment per part de la burgesia catalana, malgrat les confusions disposades per Jordi Solé i Tura: les expressions polítiques burgeses, com la Lliga Regionalista i, més endavant, amb Convergència i Unió (CiU), no han sigut històricament partidàries de la independència i, per tant, no les podem considerar favorables ni constitutives del moviment nacional.
Si entenem el moviment nacional com a moviment d’alliberament nacional, és a dir, com aquell moviment polític que busca la superació de la contradicció nacional, en l’assoliment de la independència, més enllà del contingut ideològic que pugui prendre el caràcter de la lluita nacional –en funció de la dinàmica de classes que el vehiculi–, l’objectiu últim d’aquest moviment és l’assoliment d’un Estat català. Ans al contrari, les dinàmiques regionalistes –fossin articulades a través de projectes com la Mancomunitat o l’Estat de les Autonomies– sempre han respost als interessos de la burgesia, com a coartada populista per arrossegar les classes populars, sense trencar en cap moment els llaços de servilisme i la unitat orgànica amb la burgesia de la nació opressora.
Tanmateix, cal apreciar contradiccions internes dins de la burgesia catalana: en un moment en què el moviment nacional comença a prendre una dinàmica pròpia suprapartidista i de masses, certs sectors privilegiats comencen a veure la independència com un horitzó més favorable als seus interessos de classe, sigui per tractar de capturar les dinàmiques populars en les seves pròpies estructures polítiques, o bé per les mateixes conseqüències de la crisi capitalista global, que situa el mercat espanyol com a secundari, en perspectives a l’expansió de capitals al mercat exterior, així com en relació als beneficis fiscals que comportaria la independència, si aquesta satisfés llurs interessos orgànics.
D’aquesta manera, progressivament, importants components de la petita i mitjana burgesia oscil·len envers el moviment nacional, el qual es tradueix, en la seva expressió política tradicional, que és CiU, en severs desajustos programàtics que, a dia d’avui, s’ha traduït en la dissolució de la federació nacionalista. Alhora, però, l’alta burgesia, enlloc de progressar nacionalment, s’ha enrocat en el seu servilisme espanyolista, tensant d’aquesta manera les posicions polítiques dels agents representants dels interessos de la burgesia i produint-se consegüentment una important erosió de la unitat orgànica entre els diferents sectors de la classe dominant.
Per altra banda, com dèiem, el mateix ascens del moviment nacional, prenent un caràcter suprapartidista i de masses, indica com amplis sectors de les classes populars han anat confluint progressivament envers l’opció independentista. És en aquesta fase de potencial lideratge històric de les classes populars i de debilitat orgànica de la burgesia, que sorgeix l’oportunitat de vestir una alternativa contrahegemònica que reculli les aspiracions de superació del marc actual, a través d’un programa de ruptura amb l’Estat espanyol i de transformació social, amb la vocació clara de prendre els carrers i el poder polític.
- 2. Els moviments regressius de l’esquerra no independentista: salvaguardar el marc espanyol i liquidar el procés constituent de la República Catalana
Tot i que durant els últims anys els sectors més conscients, organitzats i mobilitzats de la societat catalana s’han articulat al voltant del moviment nacional a través d’una clara expressió política de masses com és l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), des de sectors d’esquerres no independentistes s’ha anat gestant una contraofensiva per resituar el programa polític de ruptura.
Així, torna a prendre força el soleturisme, com a “fase superior” del lerrouxisme: al·legant l’arribisme burgès al moviment nacional, tracten de desvincular les classes populars de l’estratègia independentista, a través de reformular la idea de procés constituent en clau espanyolista. D’aquesta manera, es presenten com a garants de l’èxit de les lluites socials, tot i que consisteixen en estructures partidistes desvinculades orgànicament dels moviments populars, contraposant-les adialècticament a la lluita nacional, la qual argumenten que serà superada a través de la regeneració de l’Estat espanyol.
D’una banda, la regressivitat d’aquests moviments consisteix, en primer lloc, en la generació de desajustos interns en les classes populars, en un moment de lideratge potencial, impedint d’aquesta manera l’avenç dialèctic de les forces progressistes, en la configuració d’un bloc històric nacional-popular, envers els intents dels agents polítics burgesos de segrestar el moviment popular, a través d’una confusió ideologista que no és altra que la del nacionalisme espanyol, encara que aquesta es manifesti sota la cobertura de nombrosos subterfugis esquerranistes.
En segon lloc, aquests moviments cauen en l’error dialèctic que suposa obviar la superació de la contradicció nacional, la qual ha de ser superada necessàriament, com qualsevol tipus de contradicció social, per a l’avenç de la lluita de classes. Una superació que no es pot donar d’altra manera que no sigui a través de la independència nacional, el qual implica la Ruptura Democràtica amb l’Estat opressor i l’inici d’un procés constituent de la nació catalana per assolir una República Independent.
Per altra banda, la falsedat d’establir una dicotomia entre lluita nacional i lluita social, consisteix en una visió adialèctica del moment històric actual, o bé en una simple coartada per aferrar-se al nacionalisme opressor. Com hem dit, l’ascens del moviment nacional és indissociable a la intensificació de la lluita de classes i, justament, és la necessitat de superar el Règim del 1978 el que uneix ambdues lluites de forma indestriable. D’aquesta manera, essent el conflicte nacional l’escletxa que intensifica més les contradiccions amb l’Estat, alhora que a la societat nacional catalana es manifesten les condicions subjectives favorables per a la ruptura independentista, voler driblar aquesta realitat significa liquidar el principal component revolucionari del moment actual.
Cal que, en aquest sentit, les forces d’esquerres no independentistes prenguin consciència que la progressió social passa ara mateix per la ruptura independentista, ja que disposar una alternativa electoral a un moviment fortament organitzat i mobilitzat, consisteix en una pràctica regressiva que pot posar en perill la possibilitat que siguin les classes populars les que liderin l’actual moment històric. Així doncs, en comptes de plantejar una falsa tercera via, que és falsa perquè a la pràctica suma a favor de l’aparell de dominació estatal, al no plantejar cap ruptura profunda amb el Règim del 1978, caldria que abandonessin tota reminiscència espanyolista i optessin per confluir en un programa polític constituent de la República Catalana.
- 3. Cap a un 27-S de ruptura constituent i més enllà del marc parlamentari: la configuració del bloc històric nacional-popular català
Així doncs, cal lliurar la batalla ideològica al marc de la ruptura independentista, com a únic escenari capaç de superar la fase actual de la lluita de classes, situant, en primera instància, el 27-S com al moment de la ruptura constituent, per generar les condicions democràtiques necessàries per avançar en el progrés social, a través de la construcció d’un Estat català.
També, cal aprofitar la descomposició orgànica de la burgesia per configurar el bloc històric nacional-popular capaç d’aglutinar amplis sectors de la societat catalana en un programa comú: la Unitat Popular, aquí, no consisteix en l’agregació de forces polítiques progressistes, no significa crear un front d’esquerres o una coalició de partits, sinó aglutinar el poble treballador en un programa alliberador que defensi objectivament els seus interessos, generant eines de mobilització de masses capaces de confrontar-se amb l’Estat i de prendre el poder polític per a constituir una República catalana independent i democràtica.
Perquè, més enllà del plebiscit del 27-S, l’independentisme no només pot comptar amb la seva força a les institucions, sinó que, encara més important, ha de seguir sumant i acumulant força als carrers, fent convergir les lluites socials en el moviment nacional-popular, per tal que aquest tingui la capacitat de plantar cara a l’aparell repressiu de l’Estat espanyol, fent efectiva la constitució del nou Estat català. Aquí, un programa social avançat que hegemonitzi el Procés Constituent no només assegurarà el seu èxit, en abraçar amplis sectors de les classes populars, sinó que aquestes també seran el baluard del procés independentista mateix, en la seva defensa indissociable de la construcció d’una nova República i l’assoliment de noves conquestes socials.
