"Els companys de CSQEP han fet un poètic i commovedor exercici de wishful thinking, o com diríem en català, de somniatruitisme molt ben intencionat".
He llegit amb molt d’interès i un punt de sorpresa el pintoresc manifest de Catalunya si que es pot (CSQEP) I dic pintoresc sense ànim de burla sinó perquè és un text que es podría qualificar de moltes maneres però difícilment com de text polític; en el ben entès de que política com deia el tòpic, és allò del art del possible. Els companys de CSQEP han fent un poètic i commovedor exercici de wishful thinking, o com diríem en català, de somniatruitisme molt ben intencionat. Repúbliques dins de monarquies. Processos constituents sense trencar la legalitat i la proposta estrella rescatada d’un llibre de text de Howarts: el màgic referèndum acordat amb l’estat per “decidir-ho tot”. Tot això adobat amb un univers socialdemòcrata d’aquests d’avui en dia que sembla irat però que passa per sobre dels problemes essencials del capitalisme.
Tot plegat em sembla una mica, i sigui dit amb tota simpatia, la candidatura de la marmota. Com a la mítica pel·lícula de Harold Ramis, la gent de CSQEP, desperta cada matí en el 8 d’abril de 2014. Aquell dia, recordaran vostès, una delegació del parlament autonòmic català va viatjar xino-xano fins a les Cortes espanyoles per tal de demanar permís per fer això mateix que ara se’ns presenta com una nova pensada de la nova política. En Turull, na Rovira i el mateix Joan Herrera van passar per aquell dia de la marmota. Un gest que ja havíem presenciat un 2 de novembre del 2005 quan Mas, Carod i Manuela de Madre van anar a demanar clemència per allò del Estatut.
Tot plegat, la nova formació CSQEP, pot acabar sent com aquells grups que recreen situacions històriques i batalles amb finalitats recreatives i pedagògiques, reenactment, li diuen. Així potser podrem veure un míting on Albano Dante o Teresa Forcades tornin a dir a allò de: “Te queremos mucho José Luis (podeu posar Pablo) pero queremos más a Catalunya” que digué el president Montilla a ZP quan a Madrid, aquell referent del progressisme va voler enredar-nos amb el modest estatut. O potser, en plena campanya electoral del 27S tindrem a Pablo Iglesias pujat a una tarima a Nou Barris dient de nou el mític: “Apoyaré lo que decida el parlament de Catalunya” entre crits d’esperança renovada de l’audiència.
Tothom te dret a ensopegar amb la mateixa pedra. I fins i tot, a fer de la pedra el centre del seu projecte polític. I tothom te dret a presentar mesures antinòmiques i contradictòries en el seu text fundacional. El que no serà tant normal és que provin de convèncer de que tot plegat (referèndum, república i legalidad vigente) sí que és pot.
